L’home, sempre obsessionat amb els orígens de les coses, s’ha preguntat sempre per l’origen del ‘mal’. El mal com a realitat que angoixa i que neix quan neix la humanitat. O, més concretament, una part d’aquesta humanitat: la dona.

Comencem pels grecs potser, perquè probablement mai no haurà existit una societat tan profundament misògina com la clàssica. Sí, els pretesos ‘inventors’ de la democràcia justifiquen per mitjà del mite d’Atenea el fet que les dones no puguin votar, perquè les dones són perilloses, diuen, sobretot quan són moltes i estan juntes. On comença tot? Tal vegada amb Prometeu, aquell tità que s’enfronta a Zeus; Prometeu roba el foc diví i el dóna als humans que, gràcies a això, poden evolucionar i adquirir una tècnica i un progrés que els havia estat vetat. Zeus totpoderós entra en còlera (i ja sabem que era un violador compulsiu) i decideix castigar al desobedient tità. Així doncs crida a Hefest i li ordena que modeli una dona d’argila; quan Hefest ho fa, Zeus li dóna vida i l’envia a Epimeteu, germà de Prometeu. Aquesta dona no és altra que Pandora, que duia amb ella una gerra (més probablement era un gerra i no pas una caixa) que contenia tots els mals. Hesíode ens explica als Treballs i els dies com la primera dona l’obre i en surt tot el mal, de manera que aquesta humanitat que tot just ha rebut el benefici del foc queda maleïda. A dins, només hi resta l’esperança. Per què l’obre Pandora aquesta gerra si li havia estat prohibit? Perquè és curiosa de mena. La primera dona ja marca el camí: les dones no poden resistir la seva curiositat i per això són extremadament perilloses. Déu ni do com s’explicaven els grecs aquesta primera dona i com hi associaven l’origen del mal.

Però no ens aturem amb els grecs que encara ens podria semblar que aviat van ser superats. La civilització judeo-cristiana també va mirar de lligar, per mitjà de textos i llegendes que serien rememorades segles i segles (fins ara) quin va ser l’origen de la dona i com, amb ella, el mal va assolar la humanitat. Pensem en Eva, la nostra Eva, que és de sobres coneguda. Hi ha dues històries al Gènesi que expliquen la creació de la humanitat. En una d’elles, Adam i Eva són creats simultàniament a imatge de Déu. En l’altra, la famosa, aquella que ha passat a la història gràcies als fervents ‘publicistes’ que s’han encarregat de promoure-la, Eva és creada d’una costella d’Adam. L’home, per tant, és superior, perquè és més proper a Déu. La resta ja la sabem. La serp tempta la dona i la dona tempta l’home a menjar la fruita prohibida i fa caure la humanitat en desgràcia. De nou, la caiguda del paradís, la fi del bé suprem i les desgràcies de la humanitat -s’haurà d’esperar a aquell tal Jesús que s’atrevia a tocar els leprosos per remuntar- comencen amb una dona. Temptadora, incapaç de controlar-se, maligna i atractiva.

Però i aquesta serp que tempta… no és cert que de vegades ens apareix representada meitat serp meitat dona a  partir de Miquel Àngel? I això? I si Eva no fos realment la primera dona? Una llegenda jueva ens parla d’una altra primera dona, un error per part de Déu anterior a Eva, Lilith. En el món sumeri, les ‘lilitu’ eren dimonieses femenines que erraven per camps i deserts i eren especialment perilloses per les dones embarassades i els infants. A l’Alfabet de Ben Sira, entorn l’any mil, Lilith, creada al mateix temps que Adam, ens apareix com l’anti-exemple femení. La història se’ns narra al capítol cinc del llibre, quan Ben Sira  és requerit per curar el fill del rei Nabucodonosor i comença a explicar-li  el relat de Lilith. Lilith, primera esposa d’Adam, la dona que refusa admetre la superioritat del company masculí. Sembla que Lilith  no volia estar a sota mentre feia l’amor amb Adam però ell insistia que aquest era el seu lloc. Una dona que domina l’home sexualment? Inconcebible. El caos, la seducció, la rebel·lia. La disputa  sexual entre la parella continua fins que Lilith s’atreveix (i així els jueus medievals podien comprovar com d’impia era) a pronunciar completament el nóm de Yahweh. Després d’això, Lilith abandona l’Edén. No hi pot fer res, no pot acceptar ser inferior.

Per què aquesta història de Lilith per part de l’escriptor de l’Alfabet? Els comentaristes de la Bíblia, cert és, es trobaven amb què havien de considerar tota paraula del text sagrat com a sacra però el text en sí presentava nombroses contradiccions (ja se sap, quan un text no l’escriu una sola mà en un sol moment aquestes coses passen) i les resolien amb els midrash, històries per mirar d’explicar la diferència entre versions d’un mateix fet. En el cas de la llegenda de la creació de l’home i la dona al Gènesi 1 i Gènesi 2, tots dos creats simultàniament o bé ella de la costella d’ell, l’autor s’ingenia una primera esposa per a la primera versió, una esposa prèvia a Eva, que seria la famosa protagonista de la segona. En tot cas, allò que se’ns apareix com evident és que la luxuriosa Lilith no pogué imposar-se a una societat que havia de ser dominada pels homes i que, en el cas d’ambdues versions, la dona i el mal van de la mà des dels orígens.

Anuncis