Roig i violeta

Per Marta F. Soldado

montserrat-roig

Montserrat Roig, Calidoscopi Violeta

<<És un retrat de l’ànima de la Montserrat Roig: la dona, la periodista i escriptora excepcional, a través dels personatges femenins de la seva obra literària i les dones que la van conèixer íntimament.>>

Des de Contrafilms, arriba una proposta de documental, Calidoscopi violeta, per als qui estimen els versos i el sentit de la vida i els múltiples compromisos de Montserrat Roig.

Montserrat Roig va escriure sobre els catalans als camps nazis. Va seguir els seus passos, va entrevistar, va fer la periodista compromesa amb un país i una gent que havia viscut massa desfetes.

Montserrat Roig va escriure com a dona, des de la consciència que ser-ho és una afirmació de voluntat i de lluita per la igualtat.

Montserrat Roig ens llega paraules d’horror sobre la crema de llibres, paraules de dones que es descabdellen en generacions barcelonines que sovint es contradiuen i busquen el seu lloc en les tensions de l’època.

Montserrat Roig hauria d’haver pogut escriure més.

Montserrat Roig escrivia molt bé i mereix un lloc encara més central en la memòria literària i històrica de la nostra cultura.

Per tot això i perquè, no ho amagarem, les seves paraules les estimo molt, aquest documental mereix ser una realitat, i ho intenta a través de la campanya de micromecenatge de Verkami.

Recupero unes paraules de ‘Ramona, adéu’, que considero meravelloses i ens apropen a la veu crítica, sarcàstica, irònica i aguda de la nostra Roig:

Vinga Mundeta, bonica, no em fessis la llepafils. Saps millor que ningú que acabaràs casadeta del tot i voltada de quitxalla. Nens rossos, bonics, amb el cabell llarg, ben estirat. Potser no tindràs servei, i això que des que sóc mare no paro, com hi ha món!, i, segurament, duràs als teus fills a una escola d’aquestes que els ensenyen a viure, a viure de debò, no et pensessis. Veuran, els galifardeus, fills de lletraferits o de liberalots cosmopolites, el món per un forat, i els semblarà un joc immens però abastable, un joc per ells solets. És clar que mamaran <<eslògans>> ajustats, anticonvencionals. I els diran que el món, com les joguines, són coses que cal compartir. Però això també serà divertit. I escoltaran, com aquell qui s’espolsa diàriament l’americana o recull el periòdic de sota la porta, la novena simfonia de Beethoven. I compararan Vivaldi amb Corelli o Tomaso Albinoni i, fins i tot, parlaran amb displicència d’un tal C.F.M. Bach, el de Berlín. I tu buscaràs, com boja, el temps per explicar-ho a les amigues, les quals, reunides per escoltar un disc de la xilena que canta allò de quisiera, quisiera tener un hijo guerrillero, es desfaran en lloances davant la teva fabulosa sort, la sort de tenir diners i d’anar satisfeta per la vida. Se la creuran, envejoses marfantes de la punyeta. Juntes, sospirareu agraïdes pel vostre físic gràcil, sa, esvelt, esportiu. Vestireu despreocupades, comme il faut, hippies del Liceu, i per què no?, preguntareu, amagant una espurna de ressentiment al marit-amic-amant amb els ulls de mareta lloca de primera volada, mig perversa mig filla de Maria. I no recordaràs, mentre repasses el darrer assaig sobre el Proust que no has llegit mai, quantes coses volies ser…

Montserrat Roig. Ramona, Adéu.

Anuncis