Freak, pop i sobretot misogin: Alex de la Iglesia i les seves bruixes

 

Per Marta F. Soldado

de_laiglesia.jpg

 

A mi lo que me dan miedo no son las brujas, son los hijos de puta.

Estic d’acord amb les paraules pronunciades per Terele Pávez en el seu paper de bruixa àvia a Las Brujas de Zugarramurdi. El que em fa por no són les dones terriblement histèriques i malvades que devoren els ex-marits, sinó la misogínia pop d’Álex de la Iglesia, aquest freak ex-director de l’Acadèmia Espanyola de Cinema que s’havia guanyat les lloances del públic amb llargmetratges com El día de la Bestia o, i aquí també va guanyar-se les meves, Balada Triste de Trompeta.

Imagino que, com a jugador de rol i dibuixant de fanzines, de jove, Álex de la Iglesia no devia tenir moltes nòvies com la físicament espectacular Carolina Bang, que ha arribat tard, quan el director se situa al món del cinema espanyol com a home divertit i interessant amb permís per rodar de tot, perquè la seva etiqueta i marca, i aquest univers freak que sovint es diu només entén ell mateix, el justifiquen. Carolina Bang i Álex de la Iglesia ja no estan junts. I Álex de la Iglesia decideix que és un pobre home víctima divorciat de 47 anys; per tant, més divertit. O això mateix decideix revelar en una entrevista de la presentació del film a Sant Sebastià.

Perquè una pel·lícula tan descaradament misògina només se li podia permetre a Álex de la Iglesia, juntament , és clar, amb la nòmina de directors subvencionats habituals. Ell s’excusa dient que no és pas misògin, sinó misantrop. “Porque las mujeres son malas, y los hombres tontos y lerdos”. Amb aquesta lucidesa argumental i aquests pensaments tan elevats pel qui estudià filosofia a Deusto, hagués preferit que el director del film fos Mario Casas, sincerament. Com a mínim, tindria la justificació de ser un “lerdo” sex symbol d’adolescents, i no un lúcid i genial intel·lectual boig, com pretén De la Iglesia.

Fotograma. Las brujas de Zugarramurdi.
Fotograma. Las brujas de Zugarramurdi.

Però desgranem el motiu essencial de la película, perquè sovint les crítiques que he llegit no van al fons de la qüestió, com si aquí no hi hagués res a dir, tan sols que l’humor d’Álex és desternillant. Per fer-ho pla: Un “aquelarre” de bruixes vasques pretén sacrificar un nen, l’escollit, l’únic capaç de ser engolit per la divinitat de les bruixes (més tard entraré en l’ofensa que suposa aquest personatge) per aconseguir que aquesta governi el món i destrueixi la civilització occidental dominada pels homes. La maldat i la rapacitat de les dones seran la nova llei, mentre que la bondat i estupidesa dels homes caurà en les tenebres, condemnats aquests a morir o a viure sota la subjugació de les bruixes.

Álex de la Iglesia té un mèrit ben pervers: aconsegueix capgirar tot el discurs feminista que ha aconseguit despullar la figura de la bruixa de segles de misogínia i mostrar-la simplement com una dona culta, una dona amb coneixements de medicina i preparada per ajudar al part de les dones, una dona que gosa reunir-se amb altres dones per parlar; i mostrar, al seu torn, el discurs sobre la bruixeria com la por masculina als coneixements de la dona, a la seva amenaça per sortir del rol designat.

Tot això no va amb Álex de la Iglesia. Al contrari, la bruxiera s’identifica amb la crueltat extrema de les dones que volen, única i exclussivament, destruir els homes i el món: se’ls mengen, els torturen, els enganyen, els utilitzen. Els homes, tots els homes del film del director vasc, són víctima de la predació sexual i sentimental i la crueltat de la dona.

Las Brujas de Zugarramurdi. Fotograma.
Las Brujas de Zugarramurdi. Fotograma.

No, Álex de la Iglesia no subverteix res, com opina la crítica de cinema de “La Gaceta” o altres capçaleres similars, Álex de la Iglesia s’adhereix al discurs misogin més àntic que hi ha. Sens dubte, la seva fidelitat és admirable, ja que tots i cadascun dels teòlegs i capellans medievals i barrocs estarien d’acord amb la seva visió de la dona. Felicitats Álex i felicitats tots els qui lloeu el film, aquesta és la visió del món que mereixem l’any 2013. O això és un retorn al passat o una broma de mal gust o el deliri d’un home més que culpa dels seus complexes a la meitat de la humanitat.

I la trama argumental? Un bon home divorciat d’una dona histèrica i controladora i un poca pena acollonit per la seva intel·ligent nòvia advocada es coneixen a un “Compro Oro” i es posen d’acord per fer-hi un cop. Tots dos enmig de dificultats econòmiques, donaran pas a l’atracament al bell mig de la Plaza del Sol, amb una obertura de la pel·lícula que a tothom agrada perquè, això diuen, es tracta del director en estat pur: barreja de símbols capitalistes (els personatges de la Minnie o el Bob Esponja compinxats en l’atracament) i cristians (Hugo Silva disfressat de Crist) amb un missatge que podria haver estat interessant si en comptes d’un breu instant es desenvolupés una mica en la pel·lícula. Res més lluny de la realitat. La fugida en cotxe dels dos protagonistes, als que s’afegeix un tercer, un taxista que també odia la seva dona, vés per on, és la fugida de qualsevol interès que pogués suscitar el film. A mesura que el taxi s’allunya de Madrid per escapar a França, les bromes del masclisme més ranci i enquistat van in crescendo, el genial humor a la baixa, i les ganes de continuar assegut a la butaca del cinema disminueixen. Això prepara l’espectador per l’arribada a Zugarramurdi: el món de les bruixes.

I què passa a Zugarramurdi? Passen diverses coses, totes dignes d’anar a parar a les escombaries que s’acumulen als carrers de Madrid. Passa que la ex-nòvia de De la Iglesia, Carolina Bang, és la dona rapaç seductora i acompleix la fantasia sexual del director quan es rega de sang de gripau en roba interor, i Carmen Maura i Terele Pávez són les bruixes mare i àvia, que en l’entrada de la pel·lícula han llegit els símbols en les cartes i saben que l’escollit és el fill d’Hugo Silva, un nen que hauran de preparar perquè aquella mateixa nit la divinitat el devori. La divinitat és una burda representació d’una venus de la fertilitat desprovista de tota bellesa, gegantina i obesa, amb els pits que repengen lletjor, un ventre descontrolat, una bena als ulls, i una boca deformada amb les dents trencades. Sembla un trol del Senyor dels Anells, és tots els mals de la dona en una criatura demencial.

Fotograma. Las Brujas de Zugarramurdi.
Fotograma. Las Brujas de Zugarramurdi.

Què no us podeu perdre? Si mai a algú li interessa recollir tots els tòpics del masclisme que revisa les relacions de parella frustrada, no us perdeu la terrible interpretació de Carolina Bang i les perles que li deixa anar a Hugo Silva. L’estima però el vol només per ella, el vol destruir, vol que li digui que l’estima o munta en còlera…feia temps que no podíem admirar una col·lecció de barbaritats tan simplistes totes juntes.

Tots els homes de la pel·lícula són, efectivament, estúpids, víctimes de la rapacitat de les seves parelles, bones persones i, atenció, herois que salven el món de la cerimònia-aquelarre final. Totes les dones de la pel·lícula són, efectivament també, dolentes, histèriques, traidores, egoistes i mentideres. Els ex-marits, els homes vexats com l’inspector a qui la dona li canvia el pany de la porta de casa, i els homes burros però que poden dominar el món, com Mario Casas, acaben guanyant la partida a l’horrorós matriarcat que amenaça amb produir-se perquè, segons Álex de la Iglesia, el poder femení destruiria la civilització occidental (així ho expressa el personatge que encarna Hugo Silva).

DEIXI’M DIR-LI QUE A MI EL MATRIARCAT NO EM FA POR, SENYOR DE LA IGLESIA, EL QUE EM FAN POR SÓN ELS FILLS DE PUTA.

Anuncis