Sobre la possibilitat d’una revolta pacífica

Per Marc Montanyès

ukraina-2

Fa uns dies el vídeo d’una noia ucraïnesa molt ben maquillada s’escampava com la pólvora per les xarxes socials mostrant-nos els fonamentals optimisme i ignorància de la opinió pública respecte de les crisis internacionals, malgrat l’experiència que en aquests darrers temps hauria d’haver adquirit després de veure històries com la d’Egipte o la de Síria.

El vídeo i el seu èxit ens expliquen algunes coses sobre el públic a qui anava destinat: els habitants de la UE i els occidentals per extensió. En primer lloc, que estan disposats a donar suport a qualsevol moviment estranger escenificat com a democràtic, que no han extret cap o poques lliçons sobre com l’exèrcit ha dirigit la crisi a Egipte o sobre el conflicte a Líbia o a Síria, i segueixen creient que el fet que se surti al carrer en massa per derrocar un govern és fonamentalment bo, sense tenir informació de qui són aquesta gent ni de perquè volen derrocar el govern.

No argüeixo en favor de l’ex-president Yanukovich i el seu govern pro-rus, ni tampoc el contrari, simplement opino que el simplisme del marc conceptual del vídeo, explicitat en la frase «we are civilized people, but our government are barbarians», és a dir, la dialèctica civilització/barbàrie, no es correspon de cap de les maneres amb la complexa realitat ucraïnesa. Cal remarcar, per afegitó, que en una revolta d’aquestes característiques, que s’emmarca clarament en el pols entre la UE-OTAN i la nova Rússia imperial, la independència de la revolta és força dubtosa, o com a mínim cada vegada més dubtosa conforme passen els dies i les diferents agències implicades tenen temps d’anar prenent posicions. ¿No es tracta de la vella geopolítica imperial de sempre i la defensa de les respectives àrees d’influència?

La primera fal·làcia de la situació és considerar que hi ha una unitat nacional a Ucraïna, un país dividit quasi perfectament per la meitat, amb un costat russòfon i pro-rus i un altre de llengua ucraïnesa i pro-occidental; d’on es deriva que no existeix tal cosa com el poble d’Ucraïna, o que el poble d’Ucraïna esmentat per la xicota del vídeo és tan sols la meitat de la població d’Ucraïna. Aquest pressupòsits ètnics poden semblar retrògrads, però és tracta de realitats molt importants sobre el terreny i sobretot molt explicatives.

D’una banda, el primer que va fer el nou govern en funcions, amb la carismàtica Timoixenko a la foto, fou pagar el preu del suport occidental, que a tenor de la notícia podem xifrar exactament en 25.500 milions d’euros repartits entre l’FMI, la UE i els EEUU. Quines altres contrapartides podem esperar com a preu per escapar de l’abraçada de l’ós rus? La més obvia és, a mig plaç, l’entrada d’Ucraïna a la OTAN.

De l’altra, pretendre que Rússia està envaint Ucraïna seria del tot desproporcionat, al menys en el cas de Crimea, un territori que formà part de l’Imperi Rus des de 1783 fins que el 1954 Khrusxov el transferí de la Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques Russa (FRSSR) a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Un territori on hi ha la principal base russa del mediterrani, l’única base russa lliure de gel tot l’any. Un territori on el 52% de la gent és ètnicament russa. És, per tant, comprensible des del punt de vista de la geoestratègia imperial russa protegir l’indret, màxim quan allotja una gran quantitat de tropes russes; i no crec que sigui, de cap de les maneres, previsible que la UE o els EEUU s’hi oposin més que amb alguns comunicats i unes quantes declaracions un xic més dures de l’habitual en el polit llenguatge diplomàtic.

Per tant, l’autèntic joc ara es troba en saber fins a quin punt Rússia (és a dir, Putin i la seva oligarquia més aviat militarista i sobretot nacionalista, que pretén restaurar la grandesa que Rússia havia perdut un llustre després de l’esfondrament del bloc soviètic) es conformarà amb Crimea o voldrà recuperar també la resta de territoris russòfons (possible), o fins i tot si no voldrà recuperar el país sencer (extremament difícil) per la via de les armes. I en contrapartida, saber fins a quin punt l’Imperi hegemònic i els seus adlàters (EEUU i UE) s’oposaran a la primera possibilitat (no crec que militarment) o a la segona, en un cas que sembla ser un aflorament de les tensions geoestratègiques presents i que amb una acció diplomàtica que guardi el cap fred podria oficialitzar les fronteres de les respectives àries d’influència de manera relativament satisfactòria per als dos bàndols.

Ara bé, si tornem al vídeo de la noia Ucraïnesa tan admirablement produït i viral a les xarxes socials, seria de justícia donar cabuda a la pregunta: és possible una revolta pacífica independent? És a dir, una revolta pacífica que no acabi sent copada per alguna de les forces armades amb interessos a la zona. Aquí potser resulti il·lustratiu el recent cas egipci i el joc que hi ha menat l’exèrcit del país per poder donar una resposta a la pregunta. Però si, malgrat tot, l’abrandament ens dugués a una resposta afirmativa, també caldria preguntar-se en quines condicions seria possible, i potser aquí caldria recordar l’afirmació de Ghandi segons la qual, per tal de convertir l’Índia en una nació, calia que el seu moviment independentista patís un milió de víctimes.

Si bé, en cas que tot seguint les lliçons de la història responguéssim que no, que cal al menys una milícia, ja sigui revolucionària o nacional, per dur endavant un canvi de règim, aleshores ens seria imperatiu preguntar-nos si això no ens menaria necessàriament a una guerra civil, com ara a Síria o, anteriorment, a Algèria (dos casos diferents, però en un cert sentit anàlegs).

Jo no tinc la resposta a questes qüestions, ni molt menys. Probablement ningú les tingui, malgrat tots tinguem les nostres pròpies idees del que és acceptable o del que és desitjable. Encara diria més: potser seria desitjable que recordéssim més sovint que no tenim aquestes respostes, i ni ens emocionéssim tant amb simples peces de propaganda ni ens deixéssim conduir tan fàcilment pels interessos geoestratègics de la zona del globus on vivim si no ens reporten, a nosaltres, personalment, ni guanys ni satisfaccions concretes, més enllà de l’omnipresent espectacle de la democràcia i la llibertat.

Anuncis