Per Gerard Josep de Codina

IMG_0818

Ell mira darrere les cortines de reüll i li fa que vingui amb la mà. La seva dona, l’Ashley, apareix a passes curtes amb un vestit de ratlles, tímida. Es queda un pas enrere i amb una mà s’agafa els dits de l’altra. Ell la presenta i tothom aplaudeix. És el tercer dels bisos. El duet interpreta ‘Beneath the rose’, i no s’assembla gens a la versió del disc. A la part instrumental, ell se li acosta, i ella, amb el dit índex, li posa bé les ulleres.

Fa deu anys vaig anar a veure Los Deltonos a Hostalets de Balenyà. El que llavors era el meu professor de solfeig ens n’havia cantat meravelles. “Un grupàs (sic) que toca bues i rock a tota castanya”, ens havia dit gesticulant. A mi, el concert em va agradar, però vaig tenir la sensació que era un grup de gent gran: rock més aviat passat de moda. Tenia disset anys.

El 2006, ja havia sortit de Manlleu i me n’havia anat a viure a Barcelona. Havia canviat de pis i de carrera i, a principis de curs, Micah P. Hinson tocava al Rockdelux Music Weekend. Un jove maleït amb cara de nen que vestia amb classe i tenia una vida turmentada. Tenia 25 anys, fumava a dalt de l’escenari i mig cridava amb la boca torta cançons que encara m’encanten com ‘The leading guy’, un altre dels bisos d’anit. El va tocar en solitari.

Per culpa d’aquella primera experiència amb Los Deltonos, ahir se’m feia estrany veure Fernando Macaya dalt de l’escenari en un concert de Micah P. Hinson, i això que el de Cantàbria ha estat mestre de cerimònies de l’últim disc del de Memphis. Cada un estava a una banda de l’escenari i, al mig, hi havia el baixista i el bateria.

Fernando Macaya i Micah P. Hinson han quedat, per a mi, catalogats en llocs diferents, i la reunió em xocava, sobretot perquè no han canviat gens. Macaya segueix fent pinta de vell rocker ibèric i Micah P. Hinson segueix tenint cara de nen de vint-i-cinc anys que canta cançons que, justament per l’edat, no li pertoquen.

Sebas Puente del grup Tachenko, que anava amb ell al cotxe el dia de l’accident que van patir de camí a Barcelona, explicava en un text a Rockdelux que el propi Micah és conscient de l’aura del seu personatge. Però a la persona que hi ha al darrere, deia, no li cal beure vi de bric ni ser cap infeliç vagarívol. Al concert, va treure l’ampolla de suc de taronja i, davant de l’ovació del públic, va deixar un gest amb el dit: “Aneu a pastar fang”. Somriure.

Va aparèixer a l’escenari amb una motxilla i un bastó; amb camisa de quadres i una caçadora texana plena de pegats i xapes; clenxinat i amb les patilles pentinades endavant; amb les dilatacions de sempre a les orelles i les ulleres de pasta; amb gestos nerviosos i sincopats de totes les seves parts del cos; amb paraulotes gratuïtes a la punta de la boca mentre afinava la guitarra, “fuck you fucker”; i el riure a punt, per burlar-se del seu propi personatge.

L’enginyer de so d’Estúpida Erikah i Cesk Freixas entre d’altres, Marc Bòria, em va dir una vegada que ha d’agrair al Primavera Sound haver conegut Micah P. Hinson, i va afegir que en aquell concert “l’acompanyava un paio que devia ser amic seu i no tenia ni idea de tocar”.

El Primavera Sound del que parlava Bòria era el del 2005, i jo no l’havia vist en directe des d’un any després, però ahir els músics eren impecables. Se sabien les cançons, les vivien i les cantaven, i no els sentíem, però quedava clar que la música que tocaven els encanta. La mirada del triangle de músics quedava fixada a cada un dels moviments de Micah, i ell feia el que volia.

En el primer dels bisos va treure una cigarreta electrònica: “Recordeu els temps en què el fum de la sala no deixava que ens veiéssim? Ah, la llibertat de no veure l’altre”. Durant el concert, entre cançó i cançó, enlloc de fumar havia estat xiulant. En un punt, el públic va començar a respondre’l. Semblaven ocells. Es va asseure al teclat i va dir, mirant enlloc:  “Xiular és el mètode que tenim amb la meva dona per trobar-nos en llocs on hi ha molta gent”.

Micah P. Hinson and the nothing és molt millor que el seu últim disc And the Pioner Saboteurs, però cap dels dos queda a l’alçada dels seus directes. Ni l’energia de ‘How are you just a dream’, cançó amb la que va obrir el concert, ni la intimitat de ‘Take of that dress for me’, el primer dels bisos, arriben allà on ho fan en directe.

Anuncis