Per Marc Montanyès

secret.ballot

De la sembra de la democràcia o la cara de les eleccions

Diumenge va haver-hi eleccions europees. Són una mena de gran enquesta que gairebé ningú llegeix en clau continental i de les quals tothom s’afanya a treure conclusions, petites i grans, en clau estatal i catalana. No he vingut a trencar aquest vici, no fins a la segona part d’aquest article, que publicaré la setmana vinent.

A nivell català, l’enquesta no passà de confirmació de les que ja havien realitzat els diaris: sorpasso d’ERC, etc. A nivell estatal, en canvi, Podemos –un partit que encarna el que Nietsche anomenà voluntat de poder, és a dir, de poder canviar els valors que regeixen la vida– va entrar en tromba al sistema representatiu i amaní l’esfondrament bipartidista amb l’accent popular que psicològicament necessitàvem per sentir-nos vius. Emocionalment, va ser com una mena de remake de l’entrada de les CUP al parlament. Les places, les pancartes i les assemblees no havien sigut en va: una colla d’insubmisos a la vetusta gramàtica política del règim del 78 aconseguien profanar els temples de la tebior amb una foguera d’il·lusions enceses per, entre d’altres, punts programàtics tan candents com l’impagament del deute il·legítim, una renta bàsica per a tothom o el control public de l’energia. Em trec el barret.

Ara bé, l’estratègia de Podemos dista molt –i ben fet que fa– de guanyar unes europees, brindar amb cava i apoltronar-se a Brussel·les amb la seguretat que no els deixaran complir amb el seu programa, anar cobrant, tornar decepcionats, apagar la tristor amb alcohol i lamentar-se de nou per la secular tradició dretana d’Espanya. Podemos defuig la lògica de partit i això ja ens hauria de fer sospitar que la gent que se l’ha inventat (una colla de politòlegs ben trempats, com ara el mateix Iglesias, Monedero o Erejón) tenia en ment una idea més ambiciosa, per a la qual aquesta gran enquesta, amb poques implicacions pràctiques però moltes de simbòliques, era un trampolí inestimable que no es podien permetre desaprofitar.

A través de la mobilització associada a les úniques eleccions amb circumscripció única que hi ha a l’estat –una circumstància que els afavoria–, han aconseguit transformar gran part de les inèrcies assemblaries post-15M en nuclis locals organitzats electoralment, implantant una lògica pseudomunicipalista en indrets que no gaudien d’alternatives locals de base per lluitar contra els partits del règim. La campanya els ha servit per entrenar, com una mena d’enorme assaig general d’una funció futura que son les eleccions municipals –i en alguns llocs, com el País Valencià, també autonòmiques. És a dir, es tracta d’una iniciativa engegada des de dalt per alguns notables televisius i una colla d’intel·lectuals que no volien els governalls de la nau, que segurament ni tan sols volien una nau, per tal que les assemblees i dinàmiques constituents post-15M de la políticament àrida Espanya tingués una interfície on connectar-se per provar d’assaltar les institucions del règim des de baix; un sistema que m’agrada imaginar com una reproducció per espores. Aprofitant les enormes ventades mediàtiques d’una campanya electoral –que ofereix més atenció del públic i més tensió política gràcies al sentiment d’urgència per trobar opcions–, es tractava de fer brotar una mica per tot arreu un seguit de cèl·lules adormides a causa del desencís cap al parlamentarisme.

Amb la validació que els resultats europeus atorguen al projecte de conquesta municipal, només ens queda desitjar el millor; és a dir, que els notables no es vulguin apropiar, o encara millor: que tant si volen com si no volen, els notables no es puguin apropiar d’aquesta onada de democratització que tot just comença. Doncs no és en el consens d’un programa general i unitari sinó en la concreció d’una miríada de programes locals de base assemblaria, sense teledirecció centralitzada, i en l’impacte que de ben segur tindran en la política local de l’Estat, on podrem no tan sols mesurar, sinó també agrair l’acció de desmuntatge de les inèrcies del 78, que a les espanyes acaba de trobar una solució de continuïtat al 15M amb Podemos.

Nosaltres vivim en un país on les CUP tenen una llarga trajectòria, i per tant, la implantació de Podemos s’ha efectuat primordialment a l’antic cinturó roig de Barcelona; on, sigui dit de pas, la implantació de les CUP és precària, probablement a causa d’un excessiu accent identitari. Una dada d’ahir a la nit, però, em va cridar vivament l’atenció: el percentatge de vots de Podemos hi fou més alt que no pas el de les CUP de les eleccions autonòmiques del 2012. Certament, el fet que les CUP no participessin en la contesa torna encara més difícil d’interpretar aquest fet. A priori, sembla que certs votants de les CUP podrien haver votat Bildu, d’altres Podemos, d’altres Compromís, ICV o ERC, i alguns haver acabat com a abstencionistes. D’altra banda, és bastant probable que una part dels vots de Podemos a Catalunya provingui de les ruïnes del PSC, d’ICV i qui sap si fins i tot de C’s. Sigui com sigui, el que em sembla més rellevant és que no s’ha sabut sospesar fins a quin punt l’èxit de les CUP el 2012 provingué de les seves propostes d’esquerra radical i quines del marc identitari independentista, resumit en l’eslògan Independència, Socialisme, Països Catalans. Quina amplada podrien aconseguir les CUP si relaxessin el seu rictus identitari? Sembla clar que hi ha cada vegada més gent que donarà suport a polítiques que vagin contra la demencial acceleració de l’espoli neoliberal i cap a la construcció d’una sobirania efectiva dels pobles, sigui sota les sigles que sigui.

Mentre escric aquestes línies els esbirros del poder desallotgen el CSO Can Víes, que des de fa 17 anys ha ofert un espai no regit per les lògiques capitalistes a la cultura i al barri de Sants. Es tracta dels mateixos esbirros que ahir van impedir el bon desenvolupament d’una iniciativa pacífica i de radical caire democràtic que sota el nom de Multireferèndum pretenia –Oh crim!– consultar la ciutadania sobre una gran diversitat d’aspectes de l’organització del país sobre els quals sens dubte mereixem ésser consultats: energia, agricultura, aigua, ILPs, BarcelonaWorld, la MAT. I és que, tal i com va dir en Pablo Iglesias en la seva valoració dels resultats, tot i que sembla que haguem guanyat qui sap què, continua l’atur, continuen els desnonaments; i a Catalunya hi continua la vergonya envers un govern que en teoria es debat per votar la independència del país però impedeix que la gent expressi tranquil·lament la seva opinió sobre un rang més ampli de preguntes també de suma importància; i és que la diferència entre l’Espanya de Rajoy i la Catalunya de Mas és que aquesta darrera permet un pregunta més, però només una.

És impossible conformar-se amb menys. Volem el dret a decidir, i el volem tot! ¿Qui pot creure les paraules dels que, d’una banda, diuen que defensaran per damunt de tot del dret dels catalans a decidir –i s’omplen la boca de democràcia–, i per una altra ens manlleven les urnes amb que preteníem expressar les nostres opinions sobre els temes més vitals d’una societat?
Ara fa cinc anys, a Arenys de Munt, un referèndum simbòlic va desencadenar una onada que encara dura. El Multireferèndum era la versió 2.0 d’aquell gest. Cal doncs esperar una segona onada, aquesta vegada en clau social? Si una sola mesa en un poble de menys de 10.000 habitants va poder desencadenar un enorme procés latent…

Anuncis