Per Marta Soldado.

L'artista xinès Ai Wei Wei, fotografia de Duyanpili.
L’artista xinès Ai Wei Wei, fotografia de Duyanpili.

Ai Wei Wei, The Fake Case, és el segon documental que visionem al DocsBarcelona. Andreas Johnsen, el director, passa 91 dies amb Wei Wei a Xina gravant converses i escenes de la vida d’aquest artista xinès compromès i crític amb el govern que va ser encarcerat i retingut sense garanties tres mesos, i en contra del qual es va construir una causa falsa, de suposada evasió fiscal. Tot per posar fre a la popularitat de la figura molesta i mordaç, imparable. Desprestigiar-lo, sobretot, de cara a l’estranger, és a dir, nosaltres, on l’evasió d’impostos és ben comú (algú podria pensar en algun exemple, així, a l’atzar, a casa nostra?) perquè el fet és que, a la Xina, ningú paga impostos -diu un amic britànic d’Ai Wei Wei en un moment del film-, així que no existeix tal cosa com l’evasió fiscal.

Ai Wei Wei, The Fake Case, és encara un altre document més de la incomprensió d’Occident vers la Xina. Encara que el seu director no ho pretengui, el seu viatge a la Xina i les seves intencions de filmar Ai Wei Wei com a home dèbil i torturat pel govern Xinès, de mostrar l’ofec xinès en tot moment, de buscar potser algunes de les parts més morboses de la resistència, de presentar-lo com un home aïllat, …la incomprensió de la cultura xinesa, de l’artista i part de la societat es repeteixen en la ronda de preguntes i respostes en acabada la projecció, quan el públic frisa per saber qui més protesta, si s’ha sentit perseguit, què passa a la Xina en realitat…però no tenim respostes, perquè ens manca tota la informació.

Les respotes potser vénen de la veu digna i sàvia d’Ai Wei Wei, que s’alça aquí i allà en parts del documental i ens construeix icebergs d’un relat xinès molt més ampli, ric i interessant. De veus a la contra del govern, del model de país, de la repressió. No és un mal film, però el millor rau en la potencialitat del que podria haver estat si les converses amb Ai Wei Wei haguessin atacat més directament el cor de la Xina, que, com ell mateix diu:

És la fàbrica del món, som la fàbrica del món, els esclaus del món sencer. No és això el que volem ser ni ho podem ser sempre. Col·lapsarà. A la Xina, ningú no està satisfet.

El millor d’un artista que probablement sigui la seva enorme dignitat, el continuar fent activisme malgrat tot, perquè sinó és com si fos mort. La condemna et fa més dèbil o més fort, pregunta una periodista occidental:

Tinc una vida complicada, i això ni em fa més dèbil ni em fa més fort. Tan sols he d’afrontar-la.

Perquè l’admiració pel gran artista activista alliberador de la Xina no pot obviar que alguna cosa més es mou en tot l’entramat social, de fet, molta més cosa. La gent que l’envolta, la gent que hi parla, la mare que recorda la repressió política del 57 i com  de poc ha canviat, els companys de taller, les persones que en solidaritat li envien més diners dels necessaris per pagar la multa imposada pel govern…una lluita que va molt més enllà d’Ai Wei Wei, per suposat.

I l’escena més ben trobada, potser, i malgrat la contradicció que suposa criticar la superioritat moral occidental quan el punt de partida és el mateix, la conversa amb un periodista britànic que li vol donar molts minuts en pantalla, però que riu i es nega davant la proposta de gravar el tors d’Ai Wei Wei mentre es dutxa. No és decent això, no és decent mostrar-ho, és en franja horària en què hi ha nens, no et podem ensenyar despullat a la dutxa.

No és decent? Jo trobo que és una cosa bastant decent tenir cura del propi cos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s