Per Marta Soldado

Confessions d’un banquer, o The Master of The Universe, com diu sentir-se el nostre protagonista, un banquer que als 50 i pocs anys ja va quedar obsolet per un sistema financer on els nois d’una nit i els de dues son premiats amb el somni dels diners, l’estatus i l’amor de l’empresa. Perquè un dia ja no ets vàlid i te’n vas per la porta de darrera. Després de la cresta de la onada, la ressaca. La ressaca d’una vida de fer diners i sentir que tens el poder de premér un botó i canviar el món el dia següent a les portades dels diaris, d’inventar nous productes financers per col·locar a ajuntaments, entitats, altres bancs, països. Productes que no serveixen per a res ni per a ningú, tan sols per especular.

No m’importa com ho facis, però has de créixer un 10%

Amb aquesta premisa, el sistema alimenta el monstre de les apostes en contra i a favor i el rèdit i la glòria o l’enfosament. Rainer Voss no para de pujar i baixar en l’ascensor vidriat d’un gratacel buit envoltats d’altres gratacels que canvien de nom depenent del banc inversor que els ocupa. Escalar al món de les finances era així també, un viatge ascendent a la lluna en què treballar amb aquesta nova sacralitat del treball -en què donar-ho tot, entregar el cos 24 hores per qui sap què, és requisit indispensable- i aportar el coneixement del nou saber fer en el món bancari et feia arribar a ser l’amo de l’univers. Un amo que es forma amb la nova enginyeria financera dels americans

Que van venir amb les seves camises de ratlles amples, amb els seus tirants…i ens van ensenyar de què anaven les noves finances.

I després de tot, la perversió, la ruïna, la poma podrida que Rainer Voss ha d’explicar als fills. Perquè al final, tots som responsables de la poma que deixem als fills. Mentre eres al banc, el món de fora no comptava, en tot allò que fèiem el món de fora no hi tenia res a veure. Perquè, mentre ets a la voràgine, la condició és no qüestionar, en cap moment, si té sentit tot plegat. Perquè els mercats no aprenen, els mercats continuen abocant-se a l’abisme.

I no ha estat un cop prou dur la crisi financera? Un cop prou dur, bé, ha estat un bon cop sí. Però ningú fa el primer pas, el primer pas que és donar l’ordre: qui continui venent bons de Grècia, Espanya i Portugal, se’n va al carrer. Ningú fa aquest primer pas. En comptes d’això, diuen: “Let’s go on”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s