Per Eduard López Mercadé

La tragèdia d’aquest dimarts al Vendrell, on morien quatre nens de la mateixa família a l’incendi d’una llar, i deixava greument ferit el seu pare, resulta d’una cruel exemplaritat. Per produir-se en l’entorn d’un barri especialment deprimit d’una població que ha viscut com la que més l’efecte de la crisi de l’esclat de la bombolla immobiliària, amb uns elevadíssims índex d’immigrants, per afectar concretament una família nombrosa que per efecte de la mateixa crisi, agreujada en el seu cas per circumstàncies accidentals desafortunades, i per situar-se en un habitatge en el qual estaven instal·lats precàriament, de manera il·legal quant hi havien estat desnonats, per tractar-se d’una família que no percebia ingressos regulars i a la qual fins i tot se li havia denegat o almenys no aprovat la renda mínima d’inserció (RMI) i que els serveis socials municipals no tenien ja controlada. Per tantes raons que concorrien que fan del cas un fet molt tristament representatiu del mapa de la precarietat  i la pobresa que ens envolta.

Un cas no aïllat. En el que portem d’any ja han mort 11 persones en incendis d’edificis a Catalunya, només tres menys que l’any anterior. Tot indica que es tracta d’una tendència a l’alça, a mesura que les condicions de vida d’una proporció de la població cada cop més alta es depauperen progressivament.

Enfront d’aquest panorama, els resultats del debat sobre la pobresa al Parlament fa dues setmanes no poden ser més decebedors, i a penes van avançar algunes mesures poc concretes contra la pobresa energètica, una de les claus en la proliferació d’accidents com el del Vendrell, però només un dels indicadors d’un problema general que, lluny de beneficiar-se de la millora del’economia que proclamen els governs de torn, sembla aguditzar-se.

Mentre, en efecte, Cristóbal Montoro, el ministre d’Hisenda, o el president del Banc d’Espanya, Luis Linde -aquest amb més prudència- manifesten que la crisi ja ha estat superada, a casa nostra el president Mas i el conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, es feliciten de les dades de creació positiva d’ocupació. Sabem de sobra que les xifres de la macroeconomia no es tradueixen en les del benestar de la població. Pel contrari, les dades que ens arriben indiquen implacablement que continua augmentant la desigualtat en la distribució de la riquesa i la concentració en menys mans de cada cop més rendes. L’abisme entre rics i pobres està aprofundint-se, fins i tot en el si del motor de la Unió Europea, Alemanya. Un estudi recent de l’Institut Alemany per a la Investigació Econòmica feia palès que l’índex de desigualtat alemany és el més elevat de l’eurozona. Aquest índex, que mesura el patrimoni i no té en compte, per tant, la redistribució de les rendes per efecte de les pensions, indica tanmateix greus diferències entre la riquesa segons territori (els alemanys de l’oest tenen el doble de patrimoni que els de l’est, l’antiga RDA), o per raó de gènere (els homes gaudeixen d’un terç més de patrimoni que les dones). En general, un vint per cent de la població alemanya no té cap mena de patrimoni. En bona part, això és degut a la progressiva pèrdua de patrimoni dels aturats, que de 30.000 euros de mitjana al 2002 han passat a 18.000 el 2012, i en el 66 % dels casos arriba a patrimoni zero, o fins i tot en molts casos amb més deutes que possessions. Aquestes dades confirmen una realitat que sembla afermar-se a la màxima potència europea, la consolidació d’un atur de llarga durada que obliga les persones a desfer-se del seu patrimoni.

A Catalunya, l’evolució tèbiament favorable de l’ocupació no pot ocultar que reflecteix la mateixa tendència negativa, amb la consolidació de l’atur de llarga durada, que ja afecta al 36 % del total, amb un increment anual el 2013 del 3,7 % dels aturats amb més de dos anys en aquesta situació. Consegüentment, l’increment dels aturats que no cobren cap mena de prestació es dispara, i ja afecta al 37,9 % del total, amb un augment interanual del 12,3 %.

Per altra banda, l’increment de l’ocupació té en bona part causa en el creixement del treball per compte propi, ja que els assalariats només van augmentar l’any passat un 1,2 % enfront el 5,2 % d’augment dels autònoms, que ja arribarien a 494.000 treballadors. Dins aquest grup, en canvi, els empleadors baixen. Sembla evident que es tracta en molts casos d’una sortida desesperada a la manca d’oferta de treball, o del recurs a la discutible figura de l’autònom dependent que encobreix un veritable assalariat. De la mateixa manera, la proporció de treballadors temporals continua repuntant cap a dalt, amb un augment anual del 9,3 %, i ja representa prop del 20 % dels treballadors ocupats per compte aliè. Al mateix temps, el cost laboral del mercat espanyol continua baixant en relació a Europa i ja està per sota de la mitjana de l’eurozona en més de set euros a l’hora (21,1 enfornt els 28,2, lluny dels 38 del cost més alt, que correspon a Bèlgica).

Aquesta situació d’un mercat laboral precari enfront d’una economia volàtil que mostra, tanmateix, orgullosa el retorn als números verds de banca i grans empreses, és el fonament d’una crisi social que té el nom ineludible de la pobresa. Un informe de Càritas Europa aquests dies ens fa sabedors que Espanya és el segon país de la UE en pobresa infantil, només per sota de Romania, i frega gairebé el 30 %.

Aquest dimecres entrava al Parlament de Catalunya la iniciativa popular legislativa(ILP)  per una renda garantida que asseguri uns ingressos mínims per als ciutadans més vulnerables, emparada per més de 120.000 signatures. En substància, la proposta garantiria una renda de 664 euros al mes per als majors de 18 anys que portin quatre mesos sense ingressos.

Cap grup parlamentari s’ha oposat a la tramitació de la ILP. Una altra cosa és que acabi prosperant o que no sigui  profundament desvirtuada. La portaveu de CiU, Anna Figueras, ja ha advertit que, segons el càlcul del govern, adoptar la mesura suposaria un pressupost anual de 3.000 milions, una despesa inassumible segons ella. Els promotors i els portaveus d’algun altre grup parlamentari, com el d’ERC, han oposat que en part es tractaria de redirigir pressupostos que actualment es destinen a altres programes socials, i que per tant no es tractaria d’un increment net de despesa . D’altra banda, es tracta d’un argument odiós, si posem aquestes xifres al costat dels milers de milions que l’Estat ha abocat per tapar els forats de la banca, o, sense anar més lluny, els que anuncia que serviran per rescatar el dèficit de els autopistes madrilenyes, que és més alt ell sol que aquest cost, o que el que Càritas ha estimat que serviria per eliminar la pobresa extrema a tot Espanya.

D’altra banda, l’objecció de la limitació pressupostària sona a excusa de mal pagador. La mateixa portaveu ha expressat desacord de fons amb la iniciativa. Ens preocupa que pugui desincentivar la capacitat de lluita, de superació o d’esforç necessari per retornar al món laboral, ha dit, segons el diari ARA. De nou el discurs culpabilitzador dels aturats o treballadors precaris sota la imatge falsa de la recompensa en el món del treball a l’esforç i la dedicació.

Més enllà que es tracta d’un missatge tendenciós i del tot inoportú quan les xifres de l’atur superen la cinquena part de la població activa, cal remarcar que no és una objecció rigorosa, quant és molt possible mantenir els incentius a la recerca de la feina lligant-los a la percepció de la renda mínima. I és, a més, un argument realment desincentivador per a la reactivació de l’economia. En contra de la propaganda oficial, no estem veritablement davant una crisi d’inversions, sinó de consum, i és la progressiva acumulació de rendes en un percentatge més reduït de la població el que està provocant una sima cada vegada més fonda en aquesta davallada del consum. Una redistribució generosa de la riquesa social reimpulsaria els consums bàsics i amb ells la producció i el dinamisme de l’economia, a l’hora que podria fer emergir a la llarga un potencial de treball que avui està no solament desaprofitat sinó malmetent-se, especialment en el sector juvenil, colpejat per xifres d’atur i de precarietat laboral que doblen la mitjana general.

Davant la crisi, en canvi, el poder oposa el discurs de la por i  la rutinària doctrina de la necessitat d’aprimar la despesa de les administracions públiques, com si les pensions, subsidis d’atur i rendes socials no en formessin part, amb les despeses dels serveis públics bàsics com salut i ensenyament. El tràgic cas del Vendrell ens posa també en evidència la falsedat del discurs culpabilitzador de la immigració, fàcil objecte d’atac sobre la qual partits i polítics populistes i nombrosos mitjans carreguen la responsabilitat de la contracció de la despesa pública. L’últim exemple és l’anunci també de l’Estat alemany de restringir les prestacions socials i retirar el permís de residència fins i tot a estrangers ciutadans de la UE que es trobin en situació d’atur durant un cert nombre de mesos, emparant-se en la lluita contra presumptes abusos que les estadístiques més elementals desmunten. L’anunci del govern alemany pot semblar un atac a línia de flotació del sentit de la ciutadania europea, però en realitat no és una mesura nova -Bèlgica ja la ve aplicant fa temps- i compta amb el suport de la mateixa Comissió Europea.

Els discursos xenòfobs, a l’alça davant les properes eleccions europees que amenacen amb una pujada notòria de partits i grups de la ultradreta que en fa d’ella la seva base i ariet ofensiu, carreguen en definitiva contra els col·lectius més dèbils, els més desprotegits, els que pateixen més durament els efectes de la crisi muntada pels poders econòmics que han emprès aquesta croada redistributiva a la inversa -el més en benefici del més pocs- que estem vivint.

il·lustració de Javier Jaén
il·lustració de Javier Jaén

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s