Shirin Neshat: els ulls perses

Per Marta F. Soldado

Vaig pensar que molta gent no aniria a una galeria o a un museu a veure les meves peces, però sí anirien al cinema.

Els seus ulls perses i fotogràfics, amb l’estètica de la poesia i de la imatge però també de la narrativa, capturen les vides d’unes dones sortides de la novel·la de Shahrnush Parsipur Women without men (Dones sense Homes) que dona títol al film. La novel·la es publica després de la revolució islamista de 1979 que deixa un Iran sumit en allò que una altra dona, Marjane Satrapi, tan bé ens va retratar al seu còmic Persépolis. Del llibre diuen que és una obra molt important per la prosa iraniana i, per descomptat, femenina. A camí entre la fàbula i el realisme, exactament com la pel·lícula.

Una bellesa onírica acompanya les vicissituds d’una prostituta anorèctica, Zarin, que fuig del bordell; la jove Munis, interessada pel món polític que s’agita enmig de les protestes contra el cop d’estat, enganxada tot el dia a la ràdio escoltant les notícies i terriblement custodiada pel germà, que decideix saltar de la teulada de casa seva i que, màgicament, després del suïcidi inicia una segona vida on es dedica a repartir pamflets amb un grup comunista clandestí; Faezeh, la seva amiga, devotament religiosa, somnia casar-se amb el germà de la Munis, però és violada i ultratjada i, per tant, frustrada en els seus plans;  i, per últim, Fakhri, una dona persa aristòcrata, que té com a marit un general que no suporta i que la repudia i insulta, ella que canta, ella que estima la poesia. Seguint el fil de les seves vides, escriptora i directora s’endinsen en un doble laberint ‘Què vol dir ser una dona a l’Iran?’ i ‘On queda la llibertat?’

Fakhri. L’ofec del matrimoni i la dona culta. Women Without Men (2009)

Vestida de verd, en sintonia amb els iranians que l’estiu del 2010 van sortir al carrer per reclamar reformes polítiques, Neshat va recollir el Lleó de Plata a la Mostra de Venècia per aquest film. Declarava llavors, amb la saviesa de l’exili -va marxar del país cap als Estats Units pocs abans de la revolució de 1979-,  que això mateix havia passat davant del cop d’Estat de 1953, que els iranians sempre han lluitat per “una certa idea de democràcia”. I és que el cop d’Estat de 1953 és el teló de fons que embolcalla les històries de les protagonistes. Aquell fatídic any en la història de l’Iran, els Estats Units i el Regne Unit van col·locar en el poder al Sha Mohamed Reza, tot deposant el govern democràticament elegit de Mosaddegh, sense poder evitar però que la gent sortís al carrer a protestar contra la maniobra amb consignes nacionalistes i anticolonialistes. És al mig d’aquestes manifestacions que veiem a Munis, mig perduda i espantada, en una imatge memorable sobre el camí de l’Iran arrel del cop d’Estat i el de la dona mateixa.

Munis. Women Without Men (2009)

Per què 1953? La indignació davant de l’imperialisme britànic controlant els recursos del país guanyava consens entre població i polítics a finals de la dècada dels 40. Al 1951, Mossadegh i el parlament de l’Iran van decidir nacionalitzar la indústria petrolífera; fins llavors, el petroli iranià havia estat controlat per una empresa de propietat britànica, la Anglo-Iranian Oil Company (AIOC), i la decisió no va sentar gens bé al govern anglosaxó i els seus aliats americans.  L’estratègia del Regne Unit? Del boicot econòmic inicial imposat sobre l’Iran, es va arribar a la mà dura de Churchill i Eisenhower que, governant a banda i banda de l’Atlàntic, es van decidir per un cop d’Estat que deposés a qui havia gosat atacar el domini econòmic imperialista a l’Orient Mitjà. L’Afganistan, l’Irak o la més recent Líbia ens avisen que el poder imperial i econòmic i la màquina de la guerra i el terror sempre són a punt per recordar als pobles del Middle East qui mana.

Zarin. Women without men (2009)

Situats en el país i el context, tal vegada perduts com la Munis o qualsevol de les altres dones en el seu univers particular, ens sorprèn la bellesa d’unes imatges que oscil·len entre la màgia i la duresa dels laberints de Neshat. D’artista visual a directora de cinema. Entre els Estats Units i l’Iran. Artista visual que treballa amb vídeo i fotografia, Neshat no es cansa d’explorar la dona i l’Islam. La seva activitat artística, considerada controvertida, li dificultà l’entrada a l’Iran des de 1996. Les seves Dones d’Allah (1993-97) són sèries de fotografies amb dones velades que duen armes i la pell coberta per poesia islàmica. Amb una clara referència en aquella revolució de 1979 que esclatà a l’Iran poc després de la seva partida, les seves dones exploren la llibertat, l’opressió política i religiosa, la rebel·lió del martiri. En fi, dones amagades sota el chador per obligació que empunyen armes de foc. De nou: ‘Què vol dir ser dona?’ i ‘On queda la llibertat?’

Dues fotografies de la sèrie Women of Allah (1993-97)

Potser la llibertat queda en un espai on totes les dones es troben, una espècie de Jardí de l’Eden on els turments poden trobar repòs. Fugint del seu matrimoni, Fakhri compra una casa vella amb un hort a les afores de Teheran on la prostituta Zarin i la ultratjada Faezeh aniran a trobar la calma, entre el jardí, uns silencis que van transformant el dolor en calma, i  el tracte suau i amorós de la seva amfitriona. Allunyades de la tumultuosa ciutat, aquestes dones es retiren per viure sense homes i l’opressió del món que aquests habiten. És fora del seu àmbit social, polític, del seu medi familiar, que Shirin Neshat pot observar per fi aquestes dones en llibertat i traçar un camí cap a l’autoestima. La devota Faezeh es torna bellíssima, tot deixant-se anar els cabells, posant-se un vestit que li descobreix les cames, pintant-se els llavis. És en aquest espai que l’allibera del seu devot temor i la reforça, que Faezeh és capaç, quan el germà de Munis ve a prendre-la com a esposa, de rebutjar-lo i afirmar-se com a dona no sotmesa i forta, d’afirmar el seu valor.

Després de tot un seguit de fotografies i instal·lacions de vídeo conjuntament amb el cantant Shoja Azari, explorant sempre la dimensió de la dona, bé a través d’una cantant, o un grup de dones que escapen del desert, o una parella que tan sols pot tenir contacte visual, Shirin Neshat madura un film que ens desplega una narrativa àvida de pantalla gran. Són uns ulls intensament femenins, perses en l’exili -ella sempre remarca que la seva visió de l’Iran és des de l’exili- i profundament analítics. Cada imatge ens desplega un món de sensacions o angoixes; un encadenament de fotogrames que ens parlen de la psicologia de cadascuna de les dones. Com a colofó, la gran celebració o l’últim sopar d’aquestes dones que han trobat l’harmonia, és un banquet a la seva llibertat, encara que coartada: un grup de soldats irrompen a la festa, però són degudament entretinguts per Fakhri, que tot i veure com l’home que li ha encès la flama i l’ha empès a deixar el marit es presenta acompanyat d’una actriu americana, treu forces encara per cantar i commoure tots els assistents. Impagable per cert la caricatura de l’actriu americana davant del grup de dones iranianes que en parlen amb ironia i mordacitat. En el jardí del plaer i el coneixement, un jardí recurrent en la mitologia persa, Neshat també hi sap col·locar aquest contrapunt de realisme i vitalitat en el precís moment en què les dones que l’habiten s’obren al món.

Anuncis