Per Albert Aixalà. 

 

atberkeley

Berkeley tal vegada sigui la universitat pública més prestigiosa dels Estats Units i, per extensió, la més reputada del món. Fundada l’any 1868, al seu campus hi cursen estudis més de 36.000 alumnes provinents d’arreu. At Berkeley (2013) és l’últim documental de Frederick Wiseman, el documentalista estatunidenc que dignificà el gènere a les acaballes dels anys seixanta, tot concedint-li carta de naturalesa artística. Malgrat ésser autor d’una extensíssima filmografia (més de quaranta obres l’atermenen), no obstant l’única pel·lícula que n’hem pogut veure a les nostres pantalles fou La Danse (2009), estrenada fa dos anys. Presentat i premiat a la darrera Mostra de Venècia, At Berkeley l’hem vist gràcies a l’Atlántida Film Fest, una lloable iniciativa de la plataforma online filmin consistent en una acurada selecció de pel·lícules programades pels festivals internacionals més prestigiosos, però que no han aconseguit fer-se un forat a les nostres sales (compartint així l’esperit que anima el D’A). En aquest cas, val a dir que parlem d’un film important.

L’autor d’Hospital (1970) té per costum filmar moltes hores de metratge, 110 pel cap baix, que després, a la taula d’edició, acostuma a condensar en tres o quatre. En el cas d’At Berkeley, el material filmat que Wiseman va acumular al llarg de dotze setmanes de rodatge arribà a les 250 hores. Ha trigat dos anys i mig a donar-hi forma. El director de Boston sempre té cura a no tallar, o almenys d’editar el mínim possible, les llargues preses que filma. At Berkeley, l’estil amatent (no manipulat, com li agrada dir-ne) de Wiseman dóna com a resultat una de les pel·lícules polítiques més radicals (de rel, volem dir) que recordem haver vist. Al llarg del documental, hi contrapunta les activitats acadèmiques que s’esdevenen a l’interior de les aules, amb les tenses reunions del Comitè Rector de la Universitat de Califòrnia. Així, s’hi van succeint classes entorn delWalden de Thoreau, sobre el concepte de temps en astrofísica i neurologia, els hàbits reproductius dels insectes, l’energia obscura, les metàfores eròtiques de la poesia de John Donne o les aplicacions ortopèdiques en el camp de la robòtica, entre d’altres. Però el moll del film, de fet, gira al voltant de les dràstiques reduccions pressupostàries que ha d’enfrontar darrerament la Universitat. És admirable la forma en què Wiseman capta l’exercici de la docència i les dinàmiques de transferència del coneixement a les aules. Es fa més feixuc, tot i no ésser pas un demèrit del director, quan en la pel·lícula s’imposa el llenguatge tecnocràtic que articula les discussions al voltant dels canvis en l’estructura de la institució. Però tal vegada siguin els moments més decisius, els que permeten copsar la naturalesa de conflicte que s’esdevé.

En certs moments, per la pel·lícula hi sobrevola el nom de Milton Friedman, així com els conceptes de gestió gerencial i d’optimització dels recursos. Ras i curt: la pressió mercantil que imposa el credo del càlcul i l’eficàcia com a únics criteris essencials. En les deliberacions del rectorat de Berkeley respecte a les mesures econòmiques que ha d’adoptar, ens assabentem que les aportacions estatals a la Universitat de Califòrnia s’han reduït un 50% en deu anys. Wiseman posa de relleu un moment de transició que pot ser clau per a la pervivència del model Berkeley: s’imposa substituir un model acadèmic fins aleshores basat en les relacions personals, per un altre en què es puguin implementar processos predictibles d’eficiència, però sense sacrificar l’excel·lència docent (a Berkeley seria impensable que un professor adjunt cobrés 338€) ni tampoc disminuir el compromís envers els estudiants amb menys recursos. En aquest sentit, la minva de fons públics dels darrers anys ha comportat una reducció dels ajuts a l’alumnat i un substancial increment de les taxes en determinades carreres tècniques. L’efecte de tot plegat ha sigut el creixement exponencial del lucratiu negoci dels préstecs bancaris destinats als estudis (a uns interessos entre el 7 i el 8%). Recordem que als Estats Units hi ha pendents actualment un bilió de dòlars en crèdits universitaris.

at-berkeley-main

En conseqüència, l’empobriment de les classes mitjanes i l’erosió dels drets socials, centren algunes de les discussions que es produeixen a les aules. Tanmateix, la sobtada presa de consciència de les desigualtats estructurals del país per part dels estudiants de classe mitjana, no deixa de ser un reflex de com la ideologia neoliberal ha acabat impregnant la percepció de la realitat socio-econòmica per part d’àmplies capes de la població nord-americana, les quals, de resultes de la crisi econòmica, pateixen ara una parada de burro sense precedents. Altrament dit: hom ha descobert la misèria moral que amagava el capitalisme pleonèxic i cocaïnitzat d’un Jordan Belfort. La contundent intervenció d’una estudiant afroamericana, no exempta d’un cert despit, posa el dit a la nafra: fins que no heu rebut, per a vosaltres la pobresa sols era una realitat exòtica combatuda per Angelina Jolie, Bono i l’avantguarda del bonrotllisme panafricà. En aquest ordre de coses, val a dir que una de les conseqüències de la crisi de les subprime als EUA és que les desigualtats econòmiques entre negres i blancs s’han eixamplat encara més, el que es tradueix, de forma inevitable, en enormes diferències i assimetries educatives. Aquestes afecten, sobretot, les minories negres i hispanes del país. No fa gaire, a tall d’exemple, el president Obama recordava que el 86% dels nens negres de 10 anys llegeixen per sota del nivell adequat per a la seva edat. La intervenció d’una estudiant caribenya ho rebla perfectament: heu errat les preferències, tot prioritzant l’enriquiment personal en detriment del benestar col·lectiu.

Wiseman, sense subratllar-ho, ens fa palès que la fortalesa dels EEUU depèn de la salvaguarda de la igualtat d’oportunitats -que hauria d’ésser inatacable-, i que la vampirització de l’ensenyament superior per part de les elits financeres, que voldria mercantilitzar-lo sota els estàndards de les institucions acadèmiques privades, pot abocar el país a una crisi democràtica d’imprevisibles conseqüències. El paper cada cop més residual de la història en l’ensenyament mitjà als EEUU, o el fet que quedi proscrita, per mor de la seva escassa rendibilitat, de moltes universitats privades, és un bon exemple d’això que diem. El totalitarisme del mercat produeix amnèsia, l’amnèsia, docilitat social, i la docilitat social secrecions fanatitzades com ara el Tea Party. Amb tot, és admirable la vitalitat que traspua el campus de Berkeley, amb estudiants d’orígens ètnics i culturals molt diversos que malden per aprendre ben activament, i on tota la comunitat educativa s’esforça a fi de preservar un model d’universitat pública que ha de fer front als embats economicistes.

Tot això ens porta, de forma inevitable, a la realitat que vivim a casa nostra, on l’educació pública viu immersa en ple procés de desmantellament. L’increment de les taxes universitàries en gairebé un 70%, així com l’escardalenca política de beques del Ministeri del ram, comencen a tenir una conseqüència desastrosa, tot i que ben previsible: l’exclusió d’un bon nombre d’estudiants de batxillerat de les aules universitàries per causes purament econòmiques. Per tant, no ens trobem gaire lluny del que ens mostra Wiseman en aquesta exemplar At Berkeley. Una pel·lícula que ens recorda quelcom tan elemental, que no crec que calgui invocar l’esperit de Diderot per tal de capir-ho: en un país on no es garanteix l’accés universal a un sistema educatiu de qualitat, tampoc no pot haver-hi salubritat democràtica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s