Per Eduard López Mercadé

 

Frank_Zappa,_Does_Humor_Belong_In_Music

 

Frank Zappa va titular un dels seus meravellosos àlbums en directe “Does humor belong in music?” (és a dir, Escau l’humor a la música?). El seu enginy transgressor i rabiosament independent va topar sovint amb els límits del que es podia considerar socialment acceptable o el que avui s’ha vingut a conèixer com a políticament correcte. Censurat sovint als mitjans de comunicació massius dels Estats Units, va trobar en les tapes dels àlbums una eina per deixar anar alguns dels seus missatges més explícitament polítics (al marge dels continguts de les lletres). Al seu brillant disc doble de 1981, “You are what you is”, que tot en conjunt es pot considerar una sàtira del model de vida nord-americà, i en singular es pot veure com a profètic en la manera que assenyala l’increment de tota mena d’integrismes, va aprofitar la doble tapa per publicar un article que li va ser refusat per la molt prestigiosa revista Newsweek. L’article, titulat “Say cheese” (Diguem-li formatge), deia coses com aquesta:

No society has managed to invest more time and energy in the perpetuation of the fiction that it is moral, sane, and wholesome than our current crop of Modern Americans.

This same delusion is the Mysterious Force behind our national desire to avoid behaving in any way that might be construed as INTELLIGENT. Modern Americans behave as if intelligence were some sort of hideous deformity. To cosmeticize it, many otherwise normal citizens attempt a peculiar type of self-inflicted homemade mental nose-job (designed to lower the recipient’s socio-intellectual profile to the point where the ability to communicate on the most mongolian level provides the necessary certification to become ONE OF THE GUYS). Let’s face it . . . nobody wants to hang out with someone who is smarter than they are. This is not FUN.

 (tradueixo lliurement): Cap societat se les ha arreglat millor per invertir temps i energia en la perpetuació de la ficció que és moral, assenyada i sana que l’actual collita d‘Americans Moderns. / La mateixa il·lusió suposa la Misteriosa Força que impulsa el nostre desig nacional d’eliminar qualsevol forma de conducta que es pugui interpretar com a INTEL·LIGENT. Els Moderns Americans es comporten com si la intel·ligència fos una mena de deformitat vergonyosa. Per maquillar-ho, molts d’altra banda normals ciutadans s’afanyen en un autoinfligit treball casolà d’espieta (per tal de descendir al perfil socio-intel·lectual de destinatari en què  l’habilitat de comunicar del nivell més mongòlic proveeix de la certificació necessària per esdevenir UN DELS PAIOS). Afrontem-ho… ningú vol alternar amb algú que és més llest que un. Això no és DIVERTIT.

Pocs anys després,va comparèixer a una comissió del Senat dels Estats Units per testimoniar contra una associació fundada per la dona d’Al Gore, aleshores senador i més endavant candidat demòcrata a la presidència, anomenada Parents Music Resource Center (PMRC) (o sigui, Centre de Recursos de Música per a Pares), que pretenia etiquetar tot producte musical que pretesament tingués continguts sexuals o satànics. Zappa va indicar clarament que aquesta idea, per molt que es disfressés de mesura voluntària, era una extorsió implícita i una via per a instaurar la censura. I, rotundament: la demanda del PMRC era com mirar de tractar la caspa amb la decapitació.

Aquests dies ens assabentem que la Fiscalia de Lleida ha obert diligències per possible delicte d’incitació a l’odi per l’ aparició al Carnaval de Solsona d’un cartell on es podia llegir ‘Vine a matar espanyols en un ambient festiu, pacífic i familiar’. Un cartell que l’Associació de Festes del Carnaval de Solsona no reconeix com a oficial. Però el rerefons de la polèmica és més extens, ja que la denúncia de l’inefable sindicat Manos Limpias i algunes associacions unionistes com Societat Civil Catalana van més enllà i s’adreça a altres continguts de la celebració, incloent comentaris de la televisió local que parodiaven confrontacions violentes amb els espanyols. 

El delicte d’incitació a l’odi està sent aplicat progressivament per uns tribunals penals ja prou saturats, a través de denúncies d’associacions d’aquest caire i de les pròpies fiscalies. Entra, realment, en un territori molt relliscós: el límit de la sàtira, tan d’actualitat amb el cas Charly Hebdo. En molts casos, la societat i els poders estatals s’estan alineant en la trinxera dels ofesos, els que se senten al·ludits per la punyent crítica de l’humor, i reclamen, no el seu dret a respondre’l amb les mateixes armes dialèctiques, que seria indiscutible, sinó a la prohibició i persecució -penal fins i tot- del pretès ofensor, cosa molt més discutible i que ens situa en la via cap a la censura que denunciava Frank Zappa.

És evident que l’humor s’ha de jutjar per la seva qualitat -diguem-ne artística-, i que el que hem vist del Carnaval solsonenc té un valor bastant baix, si no directament menyspreable com el del cartell de dubtosa autoria. Però també és evident que l’humor no es pot jutjar fora del context en què neix. Un cas molt clar és el del Carnaval, on els límits de la permissivitat social són tradicionalment laxos, i suposen en si mateixos un important bagatge cultural i una eina de cohesió social. Dinamitar-lo amb els ulls dels ofesos és llançar-li una mortal càrrega de profunditat.

Una altra cosa és la diferència del nivell de mesura de l’ofensa que es dóna en determinats nivells de l’Administració, en la judicial singularment, i en determinats cercles d’associacions de valerosos guardians de la moral pública. Per no estendre’ns, només cal comprovar la desproporció que es dóna en la resposta a determinats comentaris a les xarxes contra institucions estatals enfront la que es dóna a similars comentaris  que ataquen institucions d’una comunitat autònoma molt concreta -la nostra-, o sense anar més lluny la que ha generat el Carvaval de Solsona enfront de les reiteratives edicions de les arxifamoses chirigotas de Cadis on destaquen les befes en contra de l’espècie del català en general.

Aquí trobem ben palesa l’atàvica tendència humana a trobar sempre graciosa la crítica als altres i gens escaient la que es dirigeix a un mateix. El nacionalisme és tan neutre en això com la personalitat humana, tan complexa i rica, encara que de vegades les persones s’esforcin a reduir el nivell intel·lectual de les seves interrelacions, com denunciava Zappa. Però el sentit de l’humor és una magnífica prova del cotó per comprovar fins a on ens trobem amb un nacionalisme excloent o no.

Una de les claus per gaudir del sentit de l’humor és la capacitat de reconèixer els propis defectes o les pròpies condicions. El nacionalisme que es nega a si mateix no pot acceptar la crítica envers ell mateix, i menys passada pel sedàs de l’humor. Esdevé un integrisme anàleg a qualsevol altre, com el religiós.

La incapacitat del nacionalisme espanyol per reconèixer-se com a tal és una de les proves del seu caràcter excloent, un temperament inquisitorial i absolutista que impregna totes les associacions i àmbits en què es cou. Recentment ha aparegut una nova entitat cultural a Barcelona que diu pretendre promoure i reforçar el caràcter cosmopolita de la ciutat i estimular el seu paper de referent cultural a Espanya. Darrere tan lloable iniciativa es troben Francesc de Carreras, Manuel Cruz, Félix Ovejero o Míriam Tey, i compta aparentment amb el suport de personalitats com Juan Marsé, Juan Goytisolo, Javier Cercas, Núria Amat, Laura Freixas, Ramon de España, Arcadi Espada, Félix de Azúa i Victòria Camps. Un ple sospitós que pot parlar per si sol. I només cal esperar al segon dels actes previstos per la nova entitat per veure-hi clar: jornades sobre La democràcia en perill, que versaran sobre els nacionalismes, els fonamentalismes i la immigració descontrolada (sic).

En un recent llibre, el prestigiós medievalista José Enrique Ruiz-Domènec (“Sucesión o secesión”, RBA,2014) llança un atac en tota la regla contra el sobiranisme, al qual veu com el producte d’una gent moguda per una fe cega en la independència, amb la qual creu que s’assolirà un país únic on regiran els valors consubstancials de la terra, una il·lusió col·lectiva que fa fàstic. I carrega fins i tot contra el debat generat a nivell públic -almenys no el nega, com altres unionistes-, dient que aquests debats no només han desencantat la societat, sinó que li han fet perdre la distinció entre veritat i mentida. O sigui, el debat és contraproduent ja que deu atacar una veritat que alguns savis -com ell?- deuen tenir molt clara.

 

El Perich, 1985
El Perich, 1985

 

Això d‘il·lusió col·lectiva em fa pensar en la punyent i aguda crítica de Frank Zappa, i el seu avís per a navegants. Que ens falti Zappa no és bo per al món, com entre nosaltres no és bo haver perdut gent com el Perich o Pepe Rubianes. Són individus com ells els que garanteixen que el nivell d’intel·ligència en les interrelacions socials no descendeixi als nivells de l’autoinfligit càstig de la tafaneria autocensuradora. Penso que, almenys, a Catalunya comptem amb mitjans que encara fan de la crítica intel·ligent divisa. Programes a la televisió pública com “Polònia” -la seva encertada radiografia política-, “APM?” -la divertida radiografia dels mitjans de comunicació- o “Crackòvia” -la paròdia de la religió futbolística-, són veritables vacunes contra aquest virus que sempre ens amenaça: sentir-nos víctimes i ofesos davant els ulls crítics dels altres.

 

 

Anuncis