La Santíssima Trinitat de la Llibertat

Per Eduard López Mercadé

photo credit: <a href="http://www.flickr.com/photos/95413346@N00/2454871654">04.Arrests.Counter.NSM.IllegalImmigrants.WDC.19apr08</a> via <a href="http://photopin.com">photopin</a> <a href="https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0/">(license)</a>
photopin.com/free-photos

El Congrés dels Diputats va consumar ahir l’atemptat més greu contra les llibertats públiques que ha perpetrat qualsevol govern de l’Espanya democràtica de la Constitució del 78. El trípode autoritari, com el va definir el diputat d’IU Gaspar Llamazares, recull tres normes que, com la santíssima trinitat, formen tres parts d’un mateix esperit: perseguir i acallar les protestes ciutadanes.

El ministre de l’Interior, el català Fernández Díaz, i el de Justícia, Rafael Catalá, que no és català, van defensar la triple reforma legal com una dotació per defensar millor la llibertat i protegir els més dèbils. En realitat, es tracta de la redacció d’una nova Llei de Seguretat Ciutadana que amplia la discrecionalitat de les forces de seguretat a l’hora d’imposar multes, tant per ampliar el seu àmbit d’actuació com pel reforçament de les penes que poden imposar, una enèsima reforma del Codi Penal que crea nous tipus específics en l’àmbit de llibertats com les d’expressió i manifestació, i un tercer conjunt de reformes, pactades aquestes amb el PSOE, en ordre a potenciar la repressió del terrorisme, que inclou la més polèmica: la presó permanent revisable -cadena perpètua encoberta-.

De retruc, la Llei de Seguretat Ciutadana ha inclòs per la via urgent de les esmenes de darrera hora la legalització del rebuig en frontera o devolució en calent, una altra de les mesures més polèmiques ja que evidentment topa de ple contra els convenis internacionals ratificats per Espanya, i que s’intenta colar per la via de la lluita contra el terrorisme internacional jihadista.

No és fàcil orientar-se en el laberíntic quadre de reformes, noves normes, penals i administratives, reinterpretacions i nyaps diversos que componen  aquest enorme pedaç jurídic. Comptat i debatut, es tracta d’una accentuació de dues vies que ja els executius anteriors havien anat propulsant -fossin el color que fossin-: d’un costat, l’esmicolament dels tipus delictius per la via de la hiperinflació de tipus específics que intenten concretar conductes delictives cada cop més particulars, i de l’altre l’exacerbació de la via sancionadora administrativa. Aparentment contradictòries, les dues tendències s’uneixen en el mateix propòsit de fer més difícil de controlar per part del poder judicial l’aplicació de les normes sancionadores per part de les forces de seguretat. D’una banda, substraent directament la norma a l’àmbit penal i adjudicant-lo a l’administratiu. El ciutadà aquí només pot acollir-se a l’empara judicial en darrera instància, i això en la cara, lenta i poc eficaç via contenciosa-administrativa. De l’altra, amplificant el marge de la discrecionalitat fins envair descaradament el de l’arbitrarietat. Un exemple: la nova Llei de Seguretat Ciutadana considera per a la falta de desordres públics i manifestacions no autoritzades que es podran considerar organitzadores i promotors, entre d’altres,  quienes por publicaciones o declaraciones de convocatoria de las mismas, por las manifestaciones orales o escritas que en ellas se difundan, por los lemas, banderas u otros signos que ostenten o por cualesquiera otros hechos pueda determinarse razonablemente que son directores de aquellas. Aquest raonablement fa posar els pèls de punta en mans de determinades autoritats policials.

S’ha de tenir en compte que la tendència expansiva de la sanció administrativa és sostinguda i implacable, i afecta a totes les administracions, singularment les locals, sobre les quals podria recaure raonablement la sospita d’un ànim recaptatori en la redacció d’ordenances que regulen faltes que no semblen justificar-se per cap alarma social ni cap perjudici general i imposen multes clarament desproporcionades a la gravetat dels fets. Darrere aquesta reforma, tanmateix, el que sembla clar que s’amaga és la clara voluntat de dotar els poder públics d’una arma intimidatòria per reprimir l’exercici del dret a la protesta.

Això justifica també l’acarnissament amb què es persegueixen conductes pròpies de les xarxes socials. Aquesta línia no s’atura en la regulació administrativa i salta al nou Codi penal: La distribución o difusión pública, a través de cualquier medio, de mensajes o consignas que inciten a la comisión de alguno de los delitos de alteración del orden público del artículo 557 bis del Código Penal, o que sirvan para reforzar la decisión de llevarlos a cabo, será castigado con una pena de multa de tres a doce meses o prisión de tres meses a un año.

El més greu de tot és la indeterminació jurídica amb què es redacten aquesta profusió de normes punitives, que no s’aturen en el camp de la protesta, sinó que fins i tot s’estenen a camps com la protecció de la propietat intel·lectual o la persecució de la pornografia. Molt il·lustratiu és en aquest terreny que passi a ser considerat pornografía infantil o en cuya elaboración hayan sido utilizados personas con discapacidad necesitadas de especial protección (sic): a) Todo material que represente de manera visual a un menor o una persona con discapacidad necesitada de especial protección participando en una conducta sexualmente explícita, real o simulada. Aquest representi dóna peu a tantes interpretacions i extensions com es vulgui.

Avui bullia Twitter amb l’amenaça de la justícia italiana sobre el gran escriptor Erri de Luca, que podria veure’s imputat amb un delicte que li reportaria penes de presó de fins a cinc anys per haver manifestat que la molt polèmica construcció d’una línia de tren d’alta velocitat a la vall de Susa hauria de sabotejar-se. Deia de Luca que si la seva opinió és un delicte, no es contindria. Al llibre que està per presentar aquests dies, “La paraula contrària” (Sembra Llibres), deia el mateix escriptor que el que li agradaria seria instigar, com l’acusen, però Instigar un sentiment de justícia, que ja existeix, però que encara no ha trobat els mots per a ser dit i per a ser reconegut./I que t’obliga a alçar-te de sobte i deixar el llibre perquè et puja la sang al cap, et couen els ulls i ja no pots continuar llegint./(…) 
Començar a ser l’aprenent d’una justícia nova, que es crea des de baix i topa contra tota l’altra justícia asseguda al banc del tribunal./Instigar, com em va passar a mi amb Homenatge a Catalunya d’Orwell./Davant d’aquesta instigació a què aspire, aquella altra per la qual se m’incrimina no significa res.

Segurament és a aquesta idea d’una justícia nova el que realment temen poders com el govern del PP o la justícia italiana que condemnen l’opinió lliure, el necessari exercici de la crítica sense el qual la llibertat que invoquen no és altra cosa que la ridícula forma buida d’una democràcia fraudulenta.

 

Anuncis