Per Tuli Márquez

Pascal Comelade + Les Limiñanas: Traité de guitarres triolectiques (à l’usage des portugaises ensablées)

Després de l’aventura amb Pau Riba, Comelade traça una línia infinita entre la seva base secreta de Ceret i els deserts polsosos on la música es cou sota un sol inclement. Una interpretació i una estructura simple per la via de la repetició i amb l’ànima posada en la vella música dels 60 s. Metall i greix, pols i soldadures; amb quatre elements, Comelade aixeca cançons que sonen i roden. S’obre pas entre les ximpleries actuals sense haver d’usar els colzes per fer-se un forat. El disc funciona com d’altres que hem escoltat d’ell i que hem anat trobant per l’arbre genealògic de la música primitiva. El rocanrol s’imposa sense donar-hi gaires voltes. Amb unes idees clares que imposen procedències i actituds. Aquest tractat de guitarres acaba resultant un estudi científic de la història del riff. Cada cançó repassa un ritme reconegut, un vagó de records que llisca suaument per la via. En l’impuls, les rodes del seu tren deixen anar aquestes llegendes ja conegudes que no ens importa tornar a escoltar. Tractats de guitarres triolecticas.

 

Songhoy Blues: Music in Exile

El dia que el continent africà superi les miseries i desigualtats que els hem llençat del primer món, ens tornarà tot el que li hem fet. Injusticia per injusticia. Igualats quan a comfort, poder i diners, Àfrica dominarà el món musical i la seva industria tramposa. Aleshores seran ells qui ens etiquetin com a blancs i, qui sap, ens converteixin en els seus esclaus. Fins llavors ens entretenim amb aquests Songhoy Blues, protegits o recomenats del Regne Unit pel Blur Damon Alborn (sense, esperem, pretensions colonials). Aquest “Music in Exile” sona melancòlic i colorista en la tradició africana de combinar les quatre canyes del blues amb les del seu folk rural. L’invent roda amb la minusiocitat de tenir el nord ben clar. Salmodies de Mali i que el món continui girant.

 

Tigran Hamasyan: Mockroots

Alguns diran que sona com Keith Jarret. Que l’imita. Potser sigui això el que sedueix d’ell. La manca de manies. Passar per la batedora el que trobis al rebost fins aconseguir la teva proposta. Sense complexos ni traves. Un passat en la música clàssica, l’Armènia nativa, el rumb pel jazz blanc de Jarrett, dels clàssics Bill Evans i Andrew Hill, dels moderns Brad Mehldau i el difunt Esbjörn Svensson, d’un heroi de tots els temps com Glenn Gould. Quan un troba la vocació, manquen les hores per copiar i amarar-se d’influències alienes. D’això i més en nodreix “Mockroot”, el sisè disc de la seva carrera. Des de les primeres notes que es percep un aire de clàssic, un estil que busca transcendir pel bon gust o per la provocació, per allò de trencar esquemes, o senzillament quedant-se quiet en un costat.

Anuncis