De la llibertat de premsa a la llibertat de propaganda

Per Miquel Mur

Teinteresa.es
Teinteresa.es

Aquesta campanya electoral de les eleccions autonòmiques catalanes del 27 de setembre, a part de singulars pel seu indubtable abast plebiscitari (fins els partits o coalicions que ho neguen el reconeixen de facto), ens ha proporcionat ja un cas singular relatiu a les llibertats de premsa i informació. Em refereixo, és clar, al cas de la resolució de la Junta Electoral Central que ha estimat, primer, el recurs dels partit del bloc unionista sobre la retransmissió dels actes de la Diada, que obligava a TV3 a compensar-los amb hores de programació en considerar tals transmissions com d’actes electorals, i després estimant també el recurs dels mateixos partits contra la decisió de la direcció de l’ens públic de programar tres hores d’entrevistes la tarda del diumenge següent a la gran manifestació que va omplir l’avinguda Meridiana de Barcelona.

Hem de partir de la base que el sistema espanyol que regula la cobertura informativa de les campanyes electorals -que és l’aplicable de totes totes a una comunitat com la catalana que no ha estat capaç de crear una llei electoral pròpia des de la proclamació de la Constitució del 78-, és anòmal i certament peculiar. La imposició de quotes a la cobertura informativa dels mitjans públics, que cerca garantir una proporcionalitat estricta a la representativitat dels diferents partits o coalicions en contesa, que pot semblar lògic a priori, ha proporcionat un llarg i pintoresc anecdotari propi més de la visió aberrant d’un esperpent valleinclanesc que d’un escrupolós règim democràtic. Els periodistes afectats vénen protestant durant anys i dècades d’aquesta intromissió, però sense cap resultat. On queda el respecte a la llibertat de premsa si partim de la presumpció de parcialitat, i per tant de no neutralitat,  en tots i cada un dels espais informatius? Certament, a l’alçada de la realitat del dia a dia, fora dels breus lapses de campanya electoral oficial, que es manifesta en tots els mitjans, uns d’una manera més grollera que altres.

I aquí ja podríem introduir una primera reflexió: per què aquesta norma de correcció només s’aplica als mitjans de titularitat pública i no als de titularitat privada? Estem parlant dels mitjans de ràdio i televisió, que ocupen espais de difusió limitats, i executen una activitat sotmesa a llicència quant es considera que efectuen un servei públic. La situació de la regulació informativa en campanya és equiparable a la que suposaria regular de diferent manera el transport públic de viatgers en funció de si el titular és una empresa privada o una pública. Absurd.

I no solament absurd: clarament no equitatiu. Centrant-nos en l’àmbit català, la ràdio i -especialment- televisió públiques de la Corporació Catalana són una minoria entre un grapat d’emissores privades no sotmeses a cap control. El biaix polític -que és el fons real del debat d’aquests dies- és transparent, quasi tant com el dels números freds. Si TV3 i Catalunya Ràdio poden carregar a favor de les formacions independentistes, la resta (no oblidem que l’àmplia majoria sumant totes les quotes de share, fins en els pics més alts de les audiències de l’ens públic) no carreguen en contra, simplement obliden o presenten una realitat desfigurada de l’independentisme.

Per això resulta ja per si sol ben poc equitativa la primera decisió de la Junta Electoral Central, aquesta barreja d’alts magistrats i catedràtics, tots ells del centre peninsular, obligant a TV3 i Catalunya Ràdio a alterar la seva programació per un espai de tres hores -una eternitat en el món audiovisual-. Però és que la segona decisió resulta, a més, ja directament extravagant: imposar a la direcció quan i com ha d’emetre els espais compensatoris. És a dir, usurpant el seu paper de periodistes i arrogant-se el càrrec de director de programació. Inaudit. un cas que segurament, si transcendeix, ocuparà al seu dia algun capítol dels manuals de les facultats de periodisme dels països més avançats, i no precisament com a exemple de llibertat de premsa.

Un recent estudi del’Institut Reuters per a l’Estudi del Periodisme situava els nivells de confiança en els mitjans de comunicació mundials en índex preocupantment baixos, però particularment a Espanya criden l’atenció: la credibilitat en els mitjans espanyols tot just arriba al 34 %, la meitat del primer del rànquing, Finlàndia, però a prop d’Itàlia o França o fins i tot per sobre dels Estats Units. La diferència destacada és que els índex de credibilitat que atorguen els espanyols als propis mitjans que consulten és del 46 %, molt per sota dels altres països, inclosos els Estats Units. Els espanyols, doncs no es creuen ni el que els expliquen els diaris, ràdios o televisions que consumeixen.

Ja fa molt que estem acostumats a veure les portades dels diaris i les caretes dels informatius de ràdio i televisió transformats en uns purs transmissors de propaganda, fins i tot moltes vegades de la pitjor i més grollera estofa, al servei dels poders polítics o econòmics que els mantenen, però mai havíem vist un cas tan espantosament ridícul i un menyspreu tan desvergonyit cap a la lliberta de premsa.

Però compte! Crec que encara no ho hem vist tot, ni segurament el pitjor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s