Per Miquel Mur

heroi per accident

 

El procés, el que tots hem convingut a denominar Procés, es pren un respir avui dilluns, un cop investit el 130è president de la Generalitat després del dramàtic gir in extremis de tres mesos convulsos des de les votacions del 27 de setembre. Just el dia en què s’inicia el judici del cas Nóos que seu a la banqueta dels acusats dos membres de la família reial, la infanta Cristina i el seu marit Iñaki Urdangarín.

Potser és aquest el motiu perquè el nou rei Felipe, germà de la infanta, no s’hagi dignat rebre la presidenta del Parlament per validar els documents que confirmin la designació de Carles Puigdemont, el sorprenent heroi d’última hora, un heroi que es diria per accident, com una aclamada pel·lícula de Hollywood interpretada per Dustin Hoffman. I és que es diria que la trama d’aquests mesos de negociació, per no parlar d’altres fases prèvies que ens han conduït fins on som avui, semblen escrites per guionistes avesats a suscitar emocions fortes. Tot un tobogan de pujades i baixades, girs inversemblants i cops amagats que han amenaçat seriosament la salut circulatòria de bona part dels seguidors dels esdeveniment. Almenys dels més identificats amb l’independentisme, o amb els seus contraris.

Que l’heroi autoinvestit i més conspicu, l’Artur Mas que s’havia postulat com el moisès que duria el poble a la terra promesa per en acabat renunciar a la vara de comandament, hagi hagut de sacrificar el seu propi cap en el límit del termini per investir un president -un límit comptat en hores literalment-, és una de les pàgines més brillantment seductores que cap escriptor podia haver imaginat. Només uns dies abans, el propi Mas, un Mas enfurismat i tens, havia anunciat que de l’actitud inflexible de la CUP només es podia desprendre la convocatòria anticipada de noves eleccions, el mateix Mas que, en una compareixença el mateix dissabte tarda anunciava que donava una passa al costat. I continuava fent-ho amb el rictus tens i crispat que delatava la llarga tensió viscuda, després d’haver front a totes les batalles prèvies amb un somriure a la boca, des dels dies del 2012 que havia fet la passa endavant per posar-se al davant del que ja eren els primers passos del Procés que la gran mobilització d’aquell 11 de setembre impulsada per l’ANC i Òmnium havia desencadenat.

Enfront el líder caigut -o hàbilment autoapartat, com va insistir a reivindicar dissabte-, Puigdemont, l’improvisat candidat d’última hora, l’alcalde de Girona que sembla encarnar la nova Convergència, va aparèixer relaxat i tranquil, com ja apareixia el seu predecessor i mentor, i aconseguia arrencar d’Anna Gabriel, la que les masses de Junt pel Sí van demonitzar com a cap visible del no a Mas, un discurs plàcid de benvinguda amb el somriure a la boca.

Que els bastos de feia escasses hores, en què la Revolució dels Somriures havia naufragat internament en un mar de mala bava i creuament d’insults entre seguidors de les dues coalicions independentistes, ara esdevinguessin no espases sinó floretes, és l’episodi definitiu que mostra com de contingents poden ser algunes passions a la política. O potser a la vida. O és que la vida, com tant s’ha dit, imita l’art. L’art de la màquina dels somnis, com es coneix Hollywood.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s