Per Eduard López Mercadé

Gregory Peck amb harper Lee
Gregory Peck amb Harper Lee

Harper Lee va morir el passat 19 de gener, al mateix poble d’Alabama on va néixer fa quasi noranta anys. Havia tornat d’un llarg oblit a conseqüència de la publicació l’any passat del seu segon llibre. Un oblit o un retir voluntari, segons tots els indicis. Com el seu contemporani J.D. Salinger, havia deixat de publicar després d’un gran èxit, però a diferència d’aquell, sembla que fins i tot va deixar d’escriure. Curiosament, va ser un cas similar al del seu amic de la infantesa Truman Capote, que va patir,sembla ser, un buit d’inspiració després del seu èxit monumental amb “A sang freda”.

Aquest llibre, a més, s’assenyala com el causant de la renúncia de Harper Lee a la litetatura. Escrit per Capote després d’un profund procés d’investigació en el qual ella col·laboraria intensament, Capote no li va reconèixer aquesta ajuda més enllà d’un eixut agraïment a les cobertes. El disgust de Lee, combinat amb el vertigen de l’èxit esclatant de la seva primera novel·la, “Matar un rossinyol”, que va sortir just quan iniciava la tasca d’investigació amb Capote, van resultar una combinació letal per a la motivació d’aquella noia del profund Sud que havia emigrat a Nova York.

Es va informar l’any passat que el llibre que havia quedat inèdit, “Vés i aposta un sentinella”, era en realitat la primera novel·la que havia escrit, amb els mateixos personatges que després tractaria a la seva aclamada obra, però vistos uns quants anys després, just en l’època en què escrivia. Sabut és que Lee es va inspirar directament en les seves pròpies experiències familiars, i l’editor hauria recomanat que tractés els personatges des de la distància d’uns anys, amb la protagonista situada encara en la infantesa.

Sempre he pensat que has d’haver llegit “Matar un rossinyol” i vist la fenomenal pel·lícula que va dirigir Robert Mulligan poc després de sortir el llibre a una edat encara infantil, per captar millor l’enorme màgia que desprèn aquesta obra, per veure-la amb els ulls fascinats de la protagonista. No obstant, són encara grates de llegir i veure, encara que considerar-la la millor novel·la nord-americana de tots els temps -com he arribar a sentir- és una exageració desmesurada.

Tant ella com altres persones relacionades amb l’obra, començant per la nena protagonista de l’adaptació al cinema, Mary Badham, van patir de les conseqüències polítiques de la denúncia social directa de l’obra, i aquest pot ser un nou motiu de la semi-reclusió de l’autora. L’aparició de la preqüela “Vés i aposta un sentinella” ha estat assenyalada com la caiguda del mite del pare de Scout , el personatge de l’advocat íntegre i heroic d’Atticus Finch que sempre tindrà ja la cara de Gregory Peck.

Encara aquests dies, quan ja la novel·la porta un llarg recorregut, es diu que ara Atticus apareix amb una nova llum que el revela com un ressentit i un racista. Racista, indubtablement, en el sentit que molts blancs liberals del Sud ho eren pensant que l’emancipació dels negres havia d’avançar gradualment. És un punt de vista que, per exemple, compartiria William Faulkner. Però titllar-lo d’amargat o ressentit només pot indicar que no s’ha llegit el llibre o bé no s’ha estat capaç de captar les subtileses de la trama, deixant-se atrapar per la mateixa visió arrauxada amb què reacciona Scout contra son pare, i que un personatge fonamental, el seu oncle Jack, (ens) ajudarà a comprendre.

En un dels passatges del final de la novel·la, la protagonista li diu a son pare A Maycomb (el fictici poble inspirat en el seu real, Monroeville) ja no hi ha lloc per a mi, però  ara no em sentiré completament a casa enlloc més.

La qüestió és que Harper Lee va tornar de Nova York al seu territori, on va morir a una residència. La polseguera de l’edició d’aquest segon/primer llibre que abans no hauria autoritzat a publicar, i que interessos editorials van treure de l’armari, ja no la pot afectar, si és que mai se’n va assabentar i no és cert el que els rumors comentaven, que ja feia anys que la seva ment, antany tan vital i poderosament penetrant, ja s’havia apaivagat i retirat a un enclaustrament encara més profund del que va decidir adoptar quan els cims de l’èxit la van sorprendre amb només 34 anys.

Anuncis

3 thoughts on “La mort del rossinyol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s