Per Jesús Bonals//

carrer Aribau

Recordo la cara de sorpresa que hi posaven el meus companys quan el professor, a classe, ens explicava que el senyor Bonaventura Carles Aribau havia fet una sola poesia, L’Oda a la Pàtria, i que per aquesta sola poesia havien posat el seu nom a un carrer de l’Eixample. I no pas a un carrer qualsevol, sinó al cèntric carrer d’Aribau.

L’expressió d’incredulitat davant d’aquella afirmació del professor, que deia que no era  cert que aquell poeta tingués nom de carrer, com tots ens pensàvem, sinó que el carrer d’Aribau portava aquell nom en honor d’un autor d’un sol poema, era indescriptible. I compte: he dit la cara dels companys, i no he dit la meva, no pas perquè jo ja estigués al cas d’aquella història, sinó perquè la meva pròpia cara no la podia veure.

El cas de què parlo és un exemple de la trista sort de tants personatges il·lustres, dels qual se n’ha perdut la memòria però dels quals en perdura el nom fossilitzat en forma de placa de carrer. En pronunciar-lo, o en escoltar-lo, o en llegir-lo, el personal no associa aquell nom de cap de les maneres amb el seu propietari il·lustre, que en un temps ja llunyà va ser homenatjat en marbre clavat a totes les cantonades de la via que li va correspondre per designi dels regidors.

Un parell de carrers més a la dreta del d’Aribau hi ha una altre carrer amb una situació semblant: el carrer de Balmes, que més de mig Barcelona pronuncia amb la e oberta i no pas amb el so de vocal neutra. Per a la majoria, Balmes també és, malauradament, només un nom de carrer, i pocs són els que saben que li van posar aquest nom en honor del filòsof Jaume Balmes, autor en aquest cas d’una pila de llibres, i no pas d’una sola poesia, però que comparteix amb Aribau la trista sort de ser un ciutadà amb nom de carrer. I molts barcelonins no solament no saben qui era Balmes, sinó que tampoc no saben que  balmes és el plural de balma, en llenguatge popular bauma, és a dir una cavitat sota una roca on hom pot aixoplugar-se, altrament dita cova, o de manera més arcaica, espluga. Es pot entendre que als veïns pijos d’aquell carrer els costi d’associar una via pública tan fina i tan distingida, amb una simple cova, o més ben dit amb un reguitzell de coves, perquè Balmes és plural. Però les coses són com són, encara que el veïns pijos, que alguns n’hi deu haver, puguin pensar que recordar aquestes coses és una impertinència pròpia d’un articulista torracollons, com deu ser-ho per a ells el qui signa aquestes notes.

Tant xerrar d’Aribau i de Balmes, i de fet, el meu propòsit en escriure aquestes línies no era pas parlar de cap dels dos, sinó del carrer del mig: el carrer d’Enric Granados.

Tot i que molt probablement Enric Granados no ha estat de gaire més sort que Bonaventura Carles Aribau o Jaume Balmes, sospito que hi ha una mica més de gent, tampoc no gaire, que associen correctament el nom del carrer amb el del grandíssim compositor Enric Granados. Del qual enguany se’n compleix el centenari de la seva tràgica mort, ocorreguda al canal de la Mànega, quan un submarí alemany va torpedinar el Sussex, el vaixell amb el qual feia la curta travessa entre Anglaterra i França, després d’haver arribat a la Gran Bretanya provinent dels Estats Units, on havia assistit a la presentació de la seva òpera Goyescas.

Escric aquestes línies perquè em revolta que al nostre país no es consideri que Granados és un dels més grans, un extraordinari compositor, que no hi ha cap raó per no posar-lo a l’altura dels genis musicals més grans d’Europa.

Després de fer aquesta rotunda afirmació, m’adono que em falten arguments per fonamentar-la. I els arguments que em falten són molt simples: que la seva música es pugui escoltar de manera assídua, si més no al Palau de la Música Catalana, que ignora olímpicament la música catalana que li dóna nom. ¿Potser per als seus responsables Música Catalana no és el que aquestes paraules volen dir, sinó una mena de títol bonic i buit per a l’auditori modernista del costat de la Via Laietana? ¿Seria molt demanar que, almenys aquest any 2016, poguéssim tenir ocasió d’escoltar sovint l’obra oculta de Granados, la que no sona mai al seu propi país?

Perquè la minusvaloració de Granados, i d’Albèniz, i de Malats, i del Peret de la Flauta, entre tants altres, no es deguda a l’exterior. És deguda única i exclusivament a nosaltres mateixos. Als que hauríem ensorrat Picasso si no se n’hagués anat a París. Al que diuen que no tenim una literatura presentable a Europa. Als que han fet tot el possible per menystenir Gaudí, i no han pogut, perquè la seva obra és allà i no se la pot tapar amb un vel de silenci o de menyspreu. En canvi, sí que es pot condemnar la nostra música a l’oblit impedint que se la pugui interpretar als auditoris, o que se la pugui enregistrar.

Recordo un extraordinari concert de l’arpista Nicanor Zabaleta en una ciutat d’Itàlia. El programa estava format per música europea del cànon habitual, res de musica catalana ni espanyola. L’èxit va ser brutal, i van començar els bisos. I aleshores van començar a sortir Albèniz, i Granados, i crec que també Falla. A cada bis, els aplaudiments eren més grans. Aquella era la música que el públic volia escoltar. Es van fer molts més bisos que peces al programa inicial, i crec que no s’hauria acabat el concert si no fos que Zabaleta va dir prou.

La música de Granados agrada a Europa. La música que en podríem dir hispànica agrada al món. Que ho preguntin, si no, a la societat que cobra els drets de l’obra de Ravel, que saben prou bé que el seu Bolero, inspirat en la música popular hispànica – els boleros mallorquins són música hispànica, oi?- és la peça clàssica més interpretada de tot el món mundial.

Per cert, que una obra com el Bolero, que consta d’una sola melodia, repetida més d’un centenar de vegades, per més bella que sigui, estigui al capdamunt del rànquing de la música universal, ens hauria de fer pensar. La repetició pot ser un pal, i la repetició pot ser un art. És un tema per aprofundir-hi a fons, però ara no és d’això que toca parlar, sinó de Granados.

¿Podrem aquest any del centenari 2016 sentir Granados a casa nostra? Des d’aquesta tribuna que els mitjans majoritaris no deixen ni sentir amb la seva cridòria autosuficient, aixeco la meva veueta per demanar-ho. Segurament els intel·ligents que llegeixen aquestes notes em donaran la raó, però no pas els merdosos que manipulen les programacions. Sé que predico al desert. Però no ho dubtem pas gens: tard o d’hora, com ha passat amb Gaudí, l’art de Granados s’obrirà pas i tindrà el reconeixement que es mereix. Amén.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s