Per Miquel Mur//

messi presó

L’Audiència de Barcelona ha condemnat l’as del Barça Lionel Messi i a son pare a penes de 21 mesos de presó per frau fiscal en la gestió dels ingressos derivats del dret d’imatge. Acreditat que el futbolista no coneixia els detalls de les operacions que els seus apoderats feien amb aquests diners, el tribunal aplica la responsabilitat per ignorància deliberada.

Desconec si és una doctrina assentada en la jurisprudència en els casos d’evasions fiscals, però el Tribunal Suprem ho haurà d’aclarir, si els Messi compleixen amb la pretensió de recórrer la sentència com han dit els seus advocats, al marge que no hagin d’ingressar a la presó ni son pare ni ell mateix, ja que de fet ja havien regularitzat els seus deutes fiscals. El que sí pot resultar interessant, si el Tribunal Suprem no casa la sentència, és comprovar si la mateixa teoria s’aplica a casos similars. Sense anar més lluny, a la infanta Cristina de Borbó, a la qual el fiscal del seu judici en el cas Urdangarin tant ha defensat com a ignorant de les maniobres del seu espòs.

Naturalment, una pena exemplar per a un defraudador fiscal és el que cal exigir a un Estat de Dret, especialment quan el defraudador és poderós i popular com l’astre blaugrana. I el fet que se sàpiga que Messi no coneixia els detalls de les operacions financeres que dirigia o autoritzava son pare no és mai eximent en el comú del saber popular. El principi que la ignorància de la llei no eximeix del seu compliment és ja un adagi. El problema ve quan en casos similars l’Estat espanyol, els seus poders, no ha actuat igual. La pràctica de desviar com a drets d’imatge parts del salari dels esportistes d’elit és o va ser molt estesa en tot aquest àmbit. I les desviacions dels ingressos a societats és tan comunament acceptada que Hisenda no s’ha immutat en el famós cas dels papers de Panamà. Els casos de famosos jugadors del Reial Madrid, com el seu ex-capità Casillas, que  van ser investigats per les mateixes pràctiques per Hisenda i que van acabar arxivats com a simples desajustaments (milionaris també) en les declaracions, esdevé aberrant ara amb la sentència del cas Messi .

Similars persecucions es troben en altres jugadors del Barça, com Mascherano, que s’està plantejant abandonar el país. Tot fa pensar en l’operació Catalunya que avui hem sabut que ha reconegut amb tots els ets i uts el famós comissari Villarejo. Aquest prohom condecorat pel ministre Fernández Díaz ha confessat al jutge, en el sumari d’un cas d’escoltes a un superior, antic responsable policial d’assumptes interns, que va participar cap a 2012 en una operació orquestrada des de la cúpula del ministeri contra partits i dirigents polítics de l’àmbit pro-independentista. Villarejo és el personatge sospitós de prestar ajuda a Javier López Madrid, gendre i successor in péctore de Villar Mir, en el tèrbol assumpte de les coaccions, amenaces i agressions a una doctora a la qual hauria assetjat, del qual us vam parlar aquí.

El ministre continua burlant-se dels que parlen d’una conspiració contra el moviment independentista català. Se’n burla i se’n riu perquè, a sobre, sembla que aquest fidel servidor de l’ordre i la llei aporta rèdits electorals al seu cap Rajoy quan es fa notori que fa mans i mànigues per saltar-se la llei i fins l’ordre amb les tàctiques més brutes i repugnants.

Si no es pot al·legar ignorància per esquivar la norma fiscal, tampoc podrem defensar un electorat que ignora, deliberadament o no, les conductes antidemocràtiques dels dirigents als quals vota. Cert que els grans mitjans de comunicació espanyols han ocultat o manipulat el famós cas de les filtracions de les converses entre Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, però per fortuna hi ha mitjans, com els del propi diari digital que va difondre les gravacions, per estar al cas de tot. Entre parèntesi: si es donen filtracions i se sap moltes coses, com en el cas d’aquesta declaració judicial de Villarejo, sembla que sempre té com a causa les disputes i batusses internes que es donen inevitablement en tota xarxa de conspiradors que es rebolquen en la brutícia de les clavegueres.

És clar que la ignorància popular por ser un desideràtum per a alguns populars de nom. O per adlàters de la mateixa corda. Fa pocs dies descobríem amb estupefacció que la secció del partit Ciutadans de les Balears defensava el dret a no conèixer el català dels empleats d’empreses que executen serveis públics a la seva àrea, al voltant del cas del cambrer d’un vaixell que fa la línia dins la comunitat balear que va menysprear la llengua catalana o mallorquina davant el famós músic català Quimi Portet. Ignorar, doncs, una llengua, i de pas ignorar que es tracta d’una llengua oficial, i fer-ne ostentació, ha de ser respectat, segons els inefables C’s. Vet aquí, beneïda ignorància la del beatus ille del poble ras… O seria igual si tal ignorància es referís a la universal llengua castellana?

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s