Per Miquel Mur//

 

EFE
EFE

Ahir, en el mateix dia, el sistema judicial espanyol donava dues lliçons magistrals del seu caràcter, del seu tremp realment únic -anava a dir en el món, però certament això per desgràcia només és cert relativament-. En definitiva, una personalitat que no dubtaria a qualificar d’indestructible, incommovible, l’encarnació -per bé que revestida en la severa toga judicial- de la imatge prototípica de la Justícia amb la bena als ulls -que en el seu cas vol dir aliena a les voluptats del pas del temps-.

Anacronismes? Potser sí, però que poc li importa això a uns cossos funcionarials que defensen la que diuen és la nació més antiga del món-això ho diu, entre altres, l’eximi historiador Mariano Rajoy-.

La primera lliçó memorable la vam sentir al molt solemne acte d’obertura de l’any judicial, en la boca de la Fiscal General de l’Estat, Consuelo Madrigal, que va llançar una severa advertència, com no, als independentistes catalans. Encara que el seu to monòton i desmenjat podria fer pensar el contrari, les seves paraules estaven investides de la més sagrada convicció d’aquesta colla de juristes exemplars que serveixen l’alta cúpula del poder judicial -on ella és, sigui dit de pas, una rara avis per la seva condició femenina-. De l’anàlisi de les frases que va deixar per a la Història, denunciant el total menyspreu a l’ordre constitucional que planteja el sector independentista, avisant que no és possible la llibertat sense la llei, i sense la Constitució espanyola en particular -o en general?-, del que va seguir l’afirmació que determinats usos de la llibertat suposen un perill per a la democràcia, podem deduir les màximes absolutes d’un iuspositivisme radical i extrem. El iuspositivisme, aquesta doctrina de la filosofia política i jurídica que va fer forrolla en el tombant dels segles XIX i XX, que predicava que només la norma legal basa la legitimitat del sistema jurídic, de l’ordenament estatal, va abocar a les grans massacres de les dues grans guerres del segle passat, i va estar necessàriament revisat pels juristes penedits que una visió tan pragmàtica hagués permès justificar ordres legals absolutament abominables com el nazi o l’estalinista. O el franquista, per cert, que va viure força anys més. Però aquestes minúcies no afecten uns juristes tan fidels a principis immutables quant es refereixen a una unitat de destí (universal).

Perquè el més curiós és que la Sra. Madrigal feia també en el seu mateix discurs una excursió per terrenys contraris, els iusnaturals, quan semblava invocar aquest meravellós sistema constitucional espanyol de les mateixes arrels del Dret Natural (diví, probablement). Així, la seva críptica frase que resava que el Tribunal Constitucional s’ha convertit en el garant de la integritat de la consciència intel·lectual de la nació (realment, una frase difícil d’interpretar), pot ser il·luminada quan projectem sobre el pensament que l’ha parit tota una teoria del Dret arrelada en principis eterns i immutables, que no neixen precisament de la llibertat ni la voluntat dels ciutadans, sinó de molt més amunt, o més endins, dels sacrosants esperits de la llei.

La segona enorme lliçó ens venia més avançada la jornada, com una meravellosa traca final en la gran festa de la judicatura: el Tribunal Constitucional, aquest òrgan que el govern Rajoy ha convertit amb un joc de mans -legal, por supuesto– en una peça més del sistema penal amb què la fiscal general amenaçava els dimonis independentistes, rebutjava el recurs d’empara presentat per Arnaldo Otegi contra la decisió del jutjat contenciós administratiu que li impedeix presentar-se com a candidats a lehendakari de les files independentistes de Bildu en les properes eleccions basques. Ratificava així una decisió que contravenia la doctrina imperant fins ahir sobre l’abast de les inhabilitacions polítiques, però tampoc importa gaire això quan es tracta de garantir aquest ordenament judicial on la llibertat no és, necessàriament, un pilar de la democràcia.

Que li preguntin al mateix Otegi, que ha estat sis anys privat d’ella per haver gosat comandar un procés de pau que no respectava aquests principis immutables del ranci ius espanyol.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s