Per Eduard López Mercadé//

Cub. flotacio

Passa de vegades que un llibre et visita, i inesperadament, després d’un procés dorment, es destaca entre la pila de llibres que et demanen ser llegits, i t’acompanya per un estrany misteri en els propis ritmes amb què t’acomodes al món.

De ritmes i moviments, naturalment, es compon el fonament poètic, de la poesia,  que potser està lluny de ser l’expressió artística més antiga que la Humanitat ha creat, però sí és potser -i tal vegada per aquesta raó- la que més ha intentat connectar i integrar les altres. El poeta, així, busca tal vegada apropiar-se de la imatge pintada en la paret humida de la caverna per una mà que aspira a apropiar-se de la matèria exterior i dominar-la. O reproduir la mateixa dansa del cos que balla en l’intent d’atrapar l’oscil·lació permanent del temps. O el propi registre atàvic de la música, el cant, el primigeni principi del llenguatge (abans de la paraula no vindria la melodia i el seu ancorament, el ritme?) -el cant del cants, com recull un dels poemes-.

Empar Sáez ens proporciona en el seu darrer poemari,“Quatre arbres”, una immersió en les claus d’aquest fonament poètic que és en la base de tota manifestació del seu poder -i de la seva impotència, segurament-. Ben entès, no es tracta de cap disquisició filosòfica o metaliterària, ans la més radical i senzilla -i alhora complexa- experiència poètica, quant és irrenunciablement individual i alhora integradora d’una aspiració universal, un anhel d’apropiació de la veu sencera de l’espècie.

En aparents dicotomies irresolubles per l’ús de les paraules, de la paraula -si és possible aquí la invocació del gènere comú-, i per la contemplació tan serena com desolada -tenyida d’un escepticisme subtil que sembla refusar la interferència de l’egolatria habitual del poeta- de la impossibilitat de la paraula, del dir, Empar Sáez construeix un poemari sorprenentment breu en imatges, i ric en les seves expressions verbals. En efecte, l’ús d’unes poques imatges que es van repetint, juxtaposant i entrellaçant, enfrontades amb els seus aparents contraris, conformen en bona part l’extensió dels poemes. Componen així una mena de rapsòdia, amb un seguit de motius que es van desplegant en combinacions sempre renovades i, de vegades, contradictòries. El ritme podria fàcilment caure en accents sincopats, donada l’alternança reiterada d’elements oposats (claror/ombra, llum/fosca, brogit/silenci, vida/mort…), però ho presideix tot una mena d’obsessiu moviment mes aviat majestuós, una secreta dansa que persegueix cada poema, sovint cada vers (moltes cops per si sol una unitat de sentit o de desvetllament d’una sorprenent indagació que es resol en el seu mateix enigma). Arbres i bosc són un dels motius més recurrents: la contraposició entre la unitat de l’arbre, a la qual el poeta es lliga (fins a clavar-se en la mateixa escorça vegetal), i el bosc.

La unitat es multiplica en quatre (d’aquí el títol del llibre), però no deixa de ser un quantitatiu abastable, fàcilment apamable, al costat de la vastitud del bosc, com altres elements de la natura densa per on som convidats a transitar s’enfronten a la infinitud de l’univers. És aquesta dansa que uneix, doncs, el quantitatiu amb l’inquantificable el que la paraula estrènuament afronta. L’acte d’escriure, doncs, és tant la descripció del quantum i la concreció com la renúncia a l’apropiació de l’infinit. És la victòria i la derrota davant la insondable permanència de l’etern que batega en la limitació del discurs poètic. El somni, aquí, és una de les portes que semblen donar pas a aquesta experiència inefable, aquesta mena de tremolor mística:

No et despertis enmig del somni

quan escrius.

Així seràs llançada infinitament

més lluny de la realitat,

                                         de la consciència

i del mateix somni que escrius.

Hi ha, en efecte, una invocació a certa capacitat taumatúrgica del llenguatge -potser més pròpiament demiúrgica-, de l’escriptura, alhora que un commovedor reconeixement del fracàs i la derrota. Si de cas, l’atzar pot rescatar -per pura serendípia?- la capacitat definitòria de la paraula: i anuncies que ets per atzar / dita en alguna paraula. L’atzar no és més, potser, que l’acotació dela mesura de la fatalitat de l’infinit a unes magnituds mesurables (siguin temps, distància o qualsevol altra dimensió imaginable)

El llibre s’articula en dues parts: “El bosc màgic” i “Sotabosc”. La primera potser més encarada a l’irresoluble gran misteri de la vastitud inexorable de l’univers, i la segona si de cas pouant en la infinita varietat i complexitat del món de les coses peribles. Moltes imatges, però, són comunes a les dues parts. Si de cas la imatge del vent, aquest implacable desequilibrador, presideix la primera, mentre la pluja presideix la segona. Una pluja que sembla capaç de fondre i esborrar la paraula/objecte (significant i significat), pero que també pot, atenció, escriure en el vidre el que tu no pots dir.

En fi, ens queden els poemes, però també els poemes que no han estat engendrats, que no han arribat a ser escrits o dits. Amb aquest poema d’una brevetat i concisió perfectes (que en les endreces que han quedat al final del llibre es dedica a la gran Marina Tsvetàieva), deixo dit el que he pogut dir d’un llibre  que encara camina amb mi i m’acompanya vés a saber per quines noves paraules i quins nous silencis:

Els versos que no escric

em duen per passatges inconeguts,

m’acompanyen vers una mort dorment

de la qual no sé tornar.

 

Empar Sáez, “Quatre arbres”. Viena edicions, 2016.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s