Per Gemma Gil Aris//

marga-gil

 

Marga Gil Roësset va néixer a Madrid l’any 1908, al si d’ una família de l’alta burgesia. El seu pare Julián Gil Clemente era general d’enginyers, condecorat en diverses ocasions, la seva mare Margot Roësset Mosquera, d’origen franc i gallec, era una dona d’extraordinària bellesa, elegant, culta, sensible i un xic excèntrica. Estimava tot allò que girés entorn de la bellesa, cosa que segurament la feia peculiar en la forma de concebre la vida i les relacions socials.

Marga tenia tres germans més, Consuelo, Pedro i Julián, que foren educats dintre de les estrictes normes de la moralitat religiosa. La mare es va preocupar molt per tal que les seves filles obtinguessin una exquisida educació. Consuelo i Marga de ben petites ja tocaven el piano i parlaven quatre idiomes. A mesura que anaven creixent, van viatjar per Europa, visitant museus i galeries, i eren grans lectores. Amb el pintor José María López Mezquita van aprendre les tècniques del dibuix i la pintura.

Pel que sabem, Marga va néixer amb una salut precària. Tant, que els metges van considerar que no viuria gaire temps. Va ser la seva mare qui,  decidida a salvar la seva filla, -Pedro recentment havia mort- va alletar-la fins a complir un any i no es va separar per res del seu costat. És possible que aquest lligam, tan fort, fos el motiu pel qual Marga i la seva mare sempre van estar unides, fins a convertir-se a mesura que Marga creixia en un obsessiu control per part de la seva mare, de funestes conseqüències.

Als 12 anys, Marga va il·lustrar “El niño de oro”, un conte infantil que havia escrit la seva germana Consuelo, que tenia 15 anys. Aquesta obra a quatre mans va donar a conèixer  les dues germanes. Mentre Consuelo escrivia un conte costumista i moralitzant, Marga il·lustrava la faula amb figures allargassades, ombrívoles, d’expressions tenses. Imatges que evoquen més aviat un món esotèric. Les cares dels personatges no transmeten emocions. Els dos protagonistes: el Niño de Oro i la Princesa de Oro, tenen un aire vampíric (molt de moda avui), van vestits amb robes que recorden el vestit tradicional holandès. Mentre Consuelo escriu un conte per a nenes, la seva germana Marga pinta per al públic adult.

Marga i Consuelo Gil
Marga i Consuelo Gil

L’any següent, les germanes ja serien reconegudes a Madrid pel seu extraordinari talent, com s’escrivia a la ressenya del diari “La Correspondencia de España”, del mes de gener: Un libro admirable, por su lujo exterior, por su contenido, justo es proclamar las aptitudes admirables que en sus respectivas aficiones han demostrado Consuelo y Marga Gil Roësset, hermanas por la sangre y hermanas en el arte (signat per F.A.N, 24 de gener de 1921). L’any 1924, les germanes van publicar a París la seva segona obra, “Rose des Bois”, escrita en francès i editada per la prestigiosa editorial Libraire Plon. L’obra ràpidament es va convertir en un objecte de culte, tant per la seva originalitat com per la luxosa producció. A “Le Figaro” es va escriure:  Dues nenes, dues germanes, de rara precocitat, espanyoles d’origen, però franceses d’adopció, unides pel talent juvenil per realitzar aquest luxós llibre. Rose des Bois, és un meravellós conte, que succeeix a l’Índia, amb fabuloses riqueses, tradicions mil·lenàries i llegendes miraculoses. És la història d’una princesa perseguida per uns usurpadors que volen el tron del pare. Per escapar, es transforma en una olorosa rosa. Al final, l’embruixament es trenca, i la virtut i l’amor triomfen, el malvat és castigat. Rose des Bois casa amb un soldat amb qui estava promesa. Però el més interessant és que estava il·lustrat per una nena, Marga, de només 13 anys. Text i il·lustracions conformen un llibre preciós.

Ara bé, a partir d’aquesta publicació, les dues germanes van deixar de col·laborar artísticament. Consuelo va ingressar amb 16 anys a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid. Marga encara era una nena. Llavors, però, la seva imaginació, es va dirigir cap a les escultures. Als 15 anys esculpia amb una gran mestria tècnica. La seva mare, sempre atenta als moviments de les seves filles, en especial de Marga, va presentar les escultures a l’escultor Victorio Macho, amb la idea que pugui tutelar el seu aprenentatge. Macho, tanmateix, va declinar l’oferta, però en consideració a la gran genialitat de Marga i la necessitat que s’expressés lliurement.

L’any 1926, Consuelo es va casar amb el compositor Jesús Franco, i es va dedicar a escriure cançons i contes infantils. Marga es va quedar sola a casa. En complir 22 anys, va decidir presentar-se a l’Exposició Nacional de Belles Arts a Madrid, on exposaria les seves peces per primer cop en públic. Crida especial atenció un grup escultòric anomenat “Adam i Eva”, que li obriria les portes de la crítica dels diaris i de les veus del públic assistent. El diari “La Esfera” del 17 d’agost de 1930 va publicar un reportatge il·lustrat amb dues fotografies de dues escultures “La niña que sonrie” i “Torso de hombre”, així com una on es veia Marga en el seu taller esculpint (imatge única que es coneix de l’artista al seu taller).

Per a Marga, el taller, situat als afores de la ciutat, era el lloc on refugiar-se quan la pressió familiar era inaguantable. Per a les seves obres utilitzava la pedra de granit, que va causar furor entre els crítics, i que requeria una gran tècnica i talent per poder treballar. La Marga íntima era autodidacta, tímida, allunyada de les vivències col·lectives a causa d’un asfixiant control familiar, i bolcava totes aquestes deficiències a una notable producció escultòrica. Eren temps de moviments avantguardistes. Encara que no rebia directament les seves influències, les intuïa i les va integrar a la seva obra. En una conversa amb la periodista Núria Capdevila, Marga exposà que era difícil entendre el món d’una artista sense conèixer el dia a dia de la seva vida, perquè era impossible separar l’existència vital de la creació artística.

Durant  un sopar amb Consuelo Gil i Zenobia Camprubí, on Marga estava de passada, en regalar a Zenobia el conte fet per elles, va començar una llarga amistat. La primera impressió que Zenobia va tenir de Marga va ser l’aspecte descuidat, viril, fort i amb unes mans molt avesades al treball amb materials durs. Un dia la va convidar a anar a la llotja que tenien reservada, i allà coneixeria Juan Ramón Jiménez, que la va descriure així:  Yo me había imaginado que Marga era rubia, como Consuelo, como su hermana mayor, y creí entreverla así en la penumbra carminienta de un palco, una mañana de concierto (J.R. Jiménez, “Españoles en tres mundos”, Visor Madrid 2009).

Des d’aquest esdeveniment, l’amistat entre el matrimoni Jiménez-Camprubí i Marga es va fer més estreta. Ben aviat Zenobia s’adonaria de la gran pressió familiar que envoltava Marga, especialment de la seva mare, que a poc a poc anava coaccionant el talent de la seva filla. Marga es va proposar fer dos busts del matrimoni, que va acceptar considerant que aquesta obra aconseguiria allunyar-la, almenys per uns dies i hores, de l’esmentada pressió. Va comença pel bust de Zenobia -que encara es conserva-. Per poder treballar en ell cada dia es desplaçava a la casa del poeta. Zenobia en aquells temps estava al llit per culpa de una recaiguda de la seva malaltia. Allà Marga feia plans per marxar a París i estudiar escultura, com ho va deixar escrit Juan Ramón, però al mateix temps era conscient que els seus pares no li permetrien pas sortir sola cap a Europa.

Bust de Zenobia Camprubí
Bust de Zenobia Camprubí

Assabentats els pares de Marga dels seus propòsits van mostrar una forta oposició. Marga ses va sentir traïda i empresonada, i va prendre una única sortida. Després d’una curta però no especialment intensa discussió, l’endemà Marga va visitar Juan Ramón Jiménez i li va donar uns papers amb la confiança que no els llegiria fins passats uns dies. Era el seu diari íntim.

Després va fer cap al taller, on va destrossar a martellades totes les obres que tenia a prop. Va deixar, però, intacte el bust de Zenobia. Va deixar tres cartes, una dirigida als seus pares, una altra a la seva germana gran Consuelo i l’última a Zenobia. En la dels pares els diu: Perdonadme os lo suplico…Mamá no te desesperes pensando en …la pena eterna…hago esto porque siento que nunca podré ser feliz…. En la dirigida a la seva germana li diu: Consuelín, me he matado porque no podia ser feliz…y no quiero no serlo…es un egoismo enorme…quizás. I a Zenobia : Vas a perdonarme…¡Me he enamorado de Juan Ramón! y aunque querer…y enamorarte es algo que te ocurre porque sí, sin tener tú la culpa…perdóname Azulita…Por lo que si él quisiera yo habría hecho.

Va agafar un taxi, després, per anar a una caseta que el seu oncle tenia al barri de las Rozas. Allà es va llevar la vida. Tenia 24 anys.

Juan Ramón Jimenez escriuria anys després sobre aquest fet: Habíamos llegado a las Rozas a las nueve y media, después de buscarla en vano por Madrid. Estaba en la mesa de operaciones de la Clinica de Urgencias Omnia. Un tiro en la cabeza, con la belleza no destrozada, descompuesta…

Mai sabrem del cert el motiu pel qual va prendre aquesta decisió, però a l’última pàgina del seu diari, el que donaria al poeta, hi havia escrit: Yo así en la vida(…)estoy(…)tan inmensamente lejos de ti(…)¡ay!(…) aunque esté cerca(…)Pero en la muerte, ya nada me separa de ti(…)solo la muerte(…)solo la muerte, sola(…)y(…)es ya(…)vida ¡tanto más cerca así(…)muerte, como te quiero!….

 

BIBLIOGRAFIA
CAMPRUBÍ, Z. Món Jiménez: “Marga” Fundación J.Manuel Lara. Sevilla 2015
CHAMPOURCIN, Ernestina: “La ardilla y la rosa” Fundación J.Ramón Jiménez. Huelva 1997
BALLÓ, Tánia: “Las sinsombrero” Ed. Espasa Barcelona. 2016
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s