Per Eduard López Mercadé//

dylan-1

Estem acostumats a la polèmica al voltant dels premis Nobel. No en general -difícil seria veure una discussió al voltant de coses tan inaccessibles per al gran públic com la Física, o fins i tot l’Economia teòrica-, però sí concretada en el que té més abast polític: el de la Pau. Els premis d’enguany, però, han estat diferents. Si l’elecció del guardonat amb la Pau ha estat pacífic, o gairebé, potser per la satisfacció altament compartida de veure per fi finalitzar un dels conflictes més enquistats del planeta, el de Colòmbia, el de Literatura per a Bob Dylan ha resultat altament polèmic.

D’entrada, premiar una figura aliena a l’univers formalment literari ja ho és. El jurat ha decidit, sembla, premiar el cantautor de Minnesota per la seva contribució a actualitzar el llenguatge de la música popular, exactament per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó. Crec, personalment, que l’anàlisi de bona part de la seva obra, és a dir, de la part literària -esctrictu sensu, les lletres de les cançons- esvaeix la discussió sobre si es tracta en veritat de literatura. S’aguantin o no com a poemes per si soles, les lletres són literatura. I de la bona. Una altra cosa és que algunes de les millors -per a mi-, les del disc “Desire”(1976) estiguin coescrites (amb Jacques Levy). No és més que un cas excepcional en la seva llarga i prolífica carrera de tot just cinquanta àlbums en solitari i  més de cinc centenars de cançons originals.

Però paral·lelament, o segurament molt barrejat amb l’aspecte anterior, trobem la polèmica en la mateixa figura del guardonat, en la seva dimensió com a artista i també en la humana, que, no ens equivoquem, per molt que vulguem separar-les, solen ser indestriables. Dylan,o Robert Allen Zimmerman, no destaca precisament per la seva empatia, per la seva capacitat de connexió amb el públic massiu, ni tampoc es pot dir que tingui una vida personal exemplar.

Encara que va aparèixer connectat amb el moviment folk i amb la cançó protesta que provenia de la tradició de la generació beat -ell és per edat un pont entre aquesta i la del flower power-, quan la cultura contestatària hippy s’estén, ell ja corre per una altra banda. Els seus posteriors moviments religiosos, l’abraçada del catolicisme, i les seves ulteriors indagacions en un terreny molt més introspectiu i fosc, no han facilitat la consolidació d’una gran massa de fans fidelitzats a la seva obra. Tot i tenir-los, evidentment, mai no han arribat al nivell de fer d’ell un fenomen de masses o un creador de hits incoestables en el mercat de vendes, fins i tot en els bons dies de la indústria discogràfica. Amb tot, pocs són els músics del pop-rock que no han reconegut el seu llegat i influència.

D’altra banda, queda el seu aspecte privat, que encara que sempre s’ha mantingut fora del paper couché de les revistes del cor, ha protagonitzat alguns episodis que han transcendit a la tafaneria pública, com no, però també, i aquí rau el més interessant, a la mateixa creació artística, pròpia i dels seus propers.

A l’esmentat àlbum “Desire”, del qual es parla avui molt aquests dies per la brillantor del tema “Hurricane”, que l’encapçalava, i que suposava un veritable tour de force narratiu comprimit en una cançó, trobem una altra meravellosa cançó -totes són extraordinàries-, que va dedicar a la seva dona, amb el seu nom “Sara“. Tot i descriure-la com tan fàcil de contemplar, tan difícil de definir, gosava dir-li més endavant Sweet virgin angel, sweet love of my life(…) Radiant jewel, mystical wife (dolç àngel virginal, dolç amor de la meva vida, joia radiant, espoesa mística), i acabava així la cançó: Glamorous nymph with an arrow and bow/Sara, Sara/Don’t ever leave me, don’t ever go (nimfa glamurosa amb una fletxa i un arc, Sara, no em deixis mai, no te’n vagis). Era un desesperat intent de retenir-la, sembla, però el matrimoni estava ja naufragant, i de fet es divorciarien l’any següent.

En un altre lloc de la cançó declarava haver escrit la famosa cançó “Sad Eyed Lady of the Lowlands” per a ella al Chelsea Hotel. En aquest cèlebre i emblemàtic edifici havien conviscut en habitacions contigües cap al 1965 i 1966, l’epoca en què va publicar el disc “Blonde on Blonde” on trobem la cançó. S’havien conegut al casament del mànager d’ell, Albert Grossman, amb una amiga de Sara, aleshores amb el cognom Lownds -evident referència, docns- pel seu matrimoni, que encara era vigent. Ell també estava vinculat emocionalment amb algú: ni més ni menys que amb Joan Baez. Al mateix àlbum trobem una altra cançó, “Visions of Johana” que, es diu, va dedicada a les relacions ambivalents i turbulentes amb la cantant d’origen mexicà que l’havia introduït en els cercles de la música folk més exquisits. O potser estpa referint-se, més prosaicament, a la lluita interna entre l’atracció per l’amant antiga i la que esdevindria esposa mitjançant una secreta cerimònia el novembre de 1965.

Just l’any anterior de la publicació de “Desire”, Dylan va dirigir la seva primera i única pel·lícula, amb un guió propi, “Renaldo i Clara”. Sara era la coprotagonista, però també hi tenia un paper Joan Baez. La pel·lícula, fragmentada i obscura com moltes de les seves lletres, era vagament autobiogràfica. El personatge de Baez interpel·la en un moment al de Dylan sobre què hauria passat si s’haguessin casat,i el d’ell li contesta que s’havia casat amb la persona que estimava, o sigui Clara, o sigui Sara.

johanna-joan-baez-and-dylan

Joan Baez va escriure diverses cançons dedicades aparentment a Dylan. L’al·lusió més directa probablement es troba a “Diamonds & Rust”, la magnífica cançó que donava nom al seu disc de 1975. En la lletra, un antic amant truca a la narradora des d’una cabina del mig oest i això la retrotrau al passat. Hi ha alguns retrets continguts, i ella li recorda que va dir de la seva poesia -d’ella- que era pèssima. El recorda en els dies en què es van conèixer. Well you burst on the scene /Already a legend /The unwashed phenomenon /The original vagabond /You strayed into my arms /And there you staye /Temporarily lost at sea /The Madonna was yours for free /Yes the girl on the half-shell/Would keep you unharmed (Vas irrompre a l’escena ja fet una llegenda, el fenomen en brut, el vagabund original, i allà t’hi vas quedar, temporalment perdut al mar, la Madonna va ser teva de franc, sí, la noia amb mitja closca et mantindria il·lès). Madonna, per cert, és un dels noms de les dones que apareixen a “Visions of Joahanna”. I acaba la cançó amb una reflexió agredolça de la narradora: Speaking strictly for me /We both could have died then and there /Now you’re telling me /You’re not nostalgic /Then give me another word for it /You who are so good with words /And at keeping things vague / Because I need some of that vagueness now /It’s all come back too clearly /Yes I loved you dearly /And if you’re offering me diamonds and rust /I’ve already paid (Parlant estrictament per mi, podríem haver mort allà mateix, ara em dius que no ets nostàlgic, doncs dóna’m un altre mot per això, tu que ets tan bo amb les paraules i en mantenir-les vagues, perquè és una mica de vaguetat el que em cal, tot retorna massa clarament. Sí, t’estimo de debò, i tu m’ofereixes diamants i rovell que ja he pagat).

A la seva autobiografia, publicada a finals dels vuitanta, Baez també li dedicava alguns records amargs a Dylan: acusant-lo de posseir un ego superaltiu, li etzibava: estaves envoltat d’elogis, perseguit por fans histèriques, agradaves als liberals, als intel·lectuals, als polítics, a la Premsa, i eras adorat ingènuament por babaus como jo; realmente, crec que no te’n vas recuperar mai.

En aquella època, la de la publicació d’aquest llibre, per a molts Dylan estava acabat com a músic, però encara trobaria inspiració per fer uns quants àlbums realment esplèndids més endavant, com el “Time Out of Mind” de 1997. El que sí ha demostrat és que no es casa amb ningú ni sembla importar-li l’opinió dels altres, ni dels més addictes. No sabem si l’afectarà gaire la recompensa del Nobel, als seus 75 anys, en aquestes alçades de la pel·lícula. El que sí sabem és que el dia que la notícia va recórrer el planeta, ell va tocar a Las Vegas com si res, dins d’aquest neverending tour amb què ell mateix tomba pels quatre cantons del món des de fa més d’una dècada.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s