Per Eduard López Mercadé//

 

raquel-estrada-llibre-esferes-coincidents

 

Diu el filòsof Joan Carles Mèlich en el seu recent assaig “La prosa de la vida” (Fragmenta), que la diferència més rellevant no és entre poesia i metafísica. La poesia també és pensament, és el pensament singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions. El llibre de Raquel Estrada Roig (Constantí, 1984) , “Esferes coincidents” (que duu el revelador subtítol “Tres finestres d’interior”), és una bona mostra de com el pensament sorgeix de la poesia, de la mateixa manera òbvia (o no tant?) que el pensament pot fer fluir la poesia.

Si bé estructurat en tres parts, cadascuna de les quals es correspondria a un punt de vista diferent, punts que es van obrint i ampliant des del més íntim al més universal, passant pel nucli social que es correspon a la nació -la que s’articula a través de la llengua comuna, la que usa i serveix de vehicle d’espressió de la poeta-, el poemari reflecteix, com bé diu la nota que es recull a la contraportada, una mateixa realitat. Aquesta realitat, la que radica en la singularitat, la contingència, i els seus límits i connexions amb els altres mons singulars -les relacions-, és inevitablement la realitat de la poeta, la que veu, viu, en la qual reflexiona i de la qual ens dóna un testimoni, una excusa o punt de partida per a la nostra reflexió.

¿Val la pena insistir que un llibre de poemes no es pot despatxar amb una lectura lineal, de cap a cap, sinó que genera necessàriament una necessitat contínua de pausa, mirada enrera, relectura i revisió? No és que tal necessitat no sigui present en determinada prosa -podríem aventurar-nos ara a discutir sobre aquestes proses avui dominants que arreu es pregonen com el producte d’una bona escriptura, però això seria un altre tema-, i tanmateix diria que hi és menys essencial. Potser aquí radiqui la diferència entre prosa i poesia, per complementar les paraules de Mèlich, no en el pensament que les engendra, sinó en l’aplicació necessària de pensament per a copsar-les. Digueu-me prosaic.

Estrada sap fer poesia, sap pensar, i sap com unir les dues coses. Malgrat la seva joventut, el seu escriure conté una maduresa i una capacitat de reflectir un punt de vista propi que potser li ve de la seva formació, del seu treball cultural i editorial, o simplement de la seva ambició literària. Aquí ha optat per una poesia despullada, composta de poemes breus, amb versos de mètrica variable però en general succints també, que construeix amb frases d’estructura senzilla i una deliberada absència d’excessos d’adjectivació, una sintaxi neta que fins i tot no vacil·la a suprimir elements que semblarien lògics dins la frase per afavorir una economia expressiva que quasi qualificaria d’adusta: El dins/ dóna la mesura/ en què les mancances/ perden imprescindibles/ en el transbord. És en aquesta simplicitat aparent que hom pot córrer el perill d’enganyar-se. No, no som davant una poesia fàcil, ni molt menys d’un simple exercici d’estilització lírica. Més aviat som davant un esforç contundent de reducció de la problemàtica existencial a un discurs poètic sobri però extraordinàriament dens.

No patiu, però, lector, tampoc és un exercici hermètic. Cal seguir la veu, la veu delimita amb precisió el seu món, en els tres estadis, les tres esferes, que ens proporcionen l’encís de l’experiència compartida. A nosaltres, que compartim la seva llengua, ens facilita la seva visió del que ens uneix: Et capbusses al pou/ per veure-hi el reflex del poble./ Hi sou tu, i tu, i l’altre,/ el mateix espectre, so/ i sobretot assedegat d’espais/ i de lligams propis. Però també s’adreça a tots els que compartexien la seva humanitat, la més intransferible o la més universal: Aquí, arreplegant els fonaments/ que sí que eren propis, reconstruïm veu i camins,/ palntes de tot temps/ en la sòlida intimitat/ d’una casa. Aquesta estrofa pertany al magnífic poema “Reconstrucció del plànol”, que s’enclava a la tercera part, i ens mostra, doncs, com el pla més obert també ens fa arribar al més íntim, al més reclòs.

El treball de Raquel Estrada, per tant, consisteix a bastir amb la sola dimensió lineal dels versos la triple esfera que coincideix i va vertebrant espais interseccionals. De la voluntat d’expandir els punts de vista n’és una bona prova que hagi triat l’aspecte tridimensional de la nostra geometria, per bé que la plasmació en la imatge que obre cada part hagi de ser forçosament bidimensional en representar-se sobre el paper, i per bé que les paraules s’hagin d’ordenar en les línies que s’inscriuen dins la pàgina. El límit, la necessària contenció de les paraules, s’invoca sovint en els poemes amb algunes d’elles recurrents, com marge, marc, condició (La condició,/ fa de marge fronterer) o referències arquitectòniques o geogràfiques com plànol, camí, paret o fonaments. El límit que conté, però que aspira a l’alliberament cap a l’espai obert: Es pot trobar un ull/ del món a cada jardí/ per on guaitar el que guarda/ la superfície de l’infinit.

Raquel Estrada ha viscut sempre entre l’Alt Camp i el Baix Camp. La segueixo des de fa anys al seu blog La mullena, i és un pur atzar, una coincidència més, que ara s’hagi instal·lat a la capital d’aquesta segona comarca just en el meu veïnat. Ha publicat un poemari el 2010 (“Pedregams o pedreria. Fragments d’orígens”), amb què va guanyar el premi Gabriel Ferrater. També ha participat en poemaris col·lectius, com el molt recomanable “Donzelles de l’any 2000”, que va construir amb tant de meritori esforç la meva amiga Sandra D. Roig, amb la Nòelia Díaz Vicedo, on trobem un grapat de veus femenines emergents en el trànsit de mil·lenni que cal seguir de prop, les de Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell, Sílvia Bel Fransí o moltes altres.

Raquell Estrada s’inscriu amb nom propi en aquesta generació tan brillant de dones poetes. L’any passat va guanyar el Premi Miquel Martí i Pol, Roda de Ter, pel seu darrer poemari, “Filles”, que acaba d’aparèixer publicat per Pagès Editors. Es tracta d’un poemari que, d’alguna manera, traça una línia continuïsta amb l’anterior, partint d’una mirada profunda i rigorosa sobre el món , a partir de les notícies i ecos que arriben des dels mitjans, des de l’experiència personal (la tragèdia individual que no depassa aquest àmbit estricte però que s’hi uneix de manera palpable a la més general peròtambé més inaprehensible) des de la lectura dels llibres que ens vénen a les mans. Aquesta línia s’obre en una segona part a una experiència nova, genuïnament pròpia, la de la pròpia maternitat, i traça així un nou camí d’exploració de l’entorn. Un nou camí, un nou pas en una carrera que avança de manera sòlida, com el pensament que la sosté.

 

esferescoincidents-small

 

 

 

 

 

 

 

“Esferes concidents”, Raquel Estrada Roig. Cossetània Edicions ,2013

 

filles

 

 

 

 

 

 

 

“Filles”, Raquel Estrada Roig. Pagès editors, 2016
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s