Per Gemma Gil Aris//

Retrat de Pepita Teixidor, per Ramon Casas
Retrat de Pepita Teixidor, per Ramon Casas

Pepita Teixidor va néixer dins d’una família acomodada de la burgesia barcelonina. El seu pare Josep Teixidor Busquets era fabricant de llums de gas, utilitzats a l’enllumenat públic a tota Espanya, i va ser a més l’introductor del sistema mètric decimal a tot l’Estat, responent a una petició del govern del moment. Malgrat l’èxit en els negocis, molt aviat va decidir abandonar-ho tot per dedicar-se a la seva gran passió: la pintura. Home culte i del seu temps, no va trigar gens a contagiar tota la seva descendència. Així, el seu fill Modest esdevindria un artista eclèctic, que va servir-se de diferents gèneres, i exerciria una gran influència en la seva germana Josefina, tant com a mestre com a pintor, si considerem que entre els dos germans hi havia una diferència de vint-i-un anys.

Josefina va rebre una educació característica de les dones de la burgesia i una certa formació artística, com nocions de piano, poesia i pintura. Durant la joventut de Pepita, tal com se la coneixeria, a més de pintar, va practicar el cant, i va arribar a compondre algunes peces musicals. Tanmateix, una crítica negativa la va fer abandonar la música com a activitat pública. Així començaria el seu aprenentatge pictòric dintre de l’entorn familiar. Com a mestre disposava del seu pare i del seu germà Modest, i també arribaria a estudiar amb el pintor Francesc Miralles, que li va recomanar que viatgés a Florència, Brussel·les i París, per estudiar els grans clàssics. Es va especialitzar en la pintura de flors, encara que el seu germà li va recomanar que es dediqués a altres gèneres pictòrics més lucratius i de major reconeixement.

Pepita escolliria de totes maneres aquest gènere poc valorat per la crítica, que el considerava un gènere decoratiu i superficial, ignorant que necessita d’una gran habilitat i delicadesa. Utilitzava les aquarel·les i també la tècnica de l’aiguada i l’oli. Artista inquieta, provaria diferents suports: fusta, plafons, tela i vanos (que realitzava especialment per a la família reial), i va experimentar en diferents formats.

Va aconseguir l’èxit i el prestigi, amb el reconeixement de la crítica, encara que aquesta no estava al marge dels prejudicis sexistes. De tal manera, els crítics van expressar opinions contradictòries, com Alexandre de Riquer, que la definia com un artista que no pinta amb la timidesa femenina mentre que Ràfols deia: les seves aquarel·les d’una particular desimboltura i habilitat, amb tons suaus i simpàtics, eren l’exponent de la seva feminitat i del seu caràcter.

L’any 1896 va realitzar la seva primera exposició a la Sala Parés. La relació amb aquesta sala va ser a partir de llavors molt estreta i es va estendre durant tota la seva vida. Va participar a quatre exposicions femenines, realitzades entre els anys 1896 i 1900. Una mostra clara de la progressiva i creixent presència de les dones a l’art. Ben aviat la seva pintura va ser admirada pel públic i per la crítica. Les seves pintures estaven dins dels gustos de l’adinerada burgesia, que compraven art per donar un toc de més bellesa i luxe a les seves cases. Amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas va participar a l’Exposició Universal de París, l’any 1900, amb dues obres: “Primavera” i “Tardor”. També va participar a l’Exposició General de Belles Arts i Indústria Artística de Madrid, on rebria una menció honorifica. L’any 1907 va rebre la Tercera Medalla, i  la mateixa  Reina, Maria Cristina, s’interessà per la seva obra i comprà alguns quadres. Això li permetria ser la seva amiga.

El diari “Ilustración Catalana” va publicar un suplement en format de revista anomenat “Feminal”. La seva primera directora seria Carmen Karr.  Pepita va esdevenir des del primer moment col·laboradora, amb la publicació de ressenyes d’exposicions i reproduccions d’art. El 1910 va rebre la Medalla d’Honor a l’Exposició Universal de Brussel·les. Un any després a la Sala Parés va exposar les seves obres junt amb el seu germà Modest; seria l’única que farien conjunta. Allà s’hi exposaria un retrat de la pintora fet per Modest, que avui trobem al Museu d’Art Modern de Barcelona. Va viatjar amb freqüència a París, on participaria en exposicions de la Union des Femmes Peintres et Esculteurs. També era sòcia honorífica de la Union Internacional de Beaux Arts et Letres. La seva adhesió a aquestes entitats obeïa a la voluntat de professionalitzar-se, trencant així amb la visió generalitzada que  considerava que les dones sols pintaven per afició i l’abandonaven quan es casaven, ja que art i matrimoni no resultaven compatibles. Probablement per aquest fet, Pepita mai no es va casar.

Bust de Pepita Teixidor, per Manel Fuxà
Bust de Pepita Teixidor, per Manel Fuxà

Sobtadament, als 39 anys, va morir. El dia després del seu enterrament la seva família rebia la Medalla de l’Art et la Femme, concedida de manera pòstuma a París. Els editors de “Feminal” promogueren un homenatge. A la comissió hi van prendre part Francesca Bonnemaison, Carmen Karr i Lluïsa Vidal, entre d’altres, a més d’Apel·les Mestre, Alexandre de Riquer i d’altres destacades personalitats de la cultura catalana. Acordaren aixecar un monument commemoratiu. Per finançar l’operació organitzaren una tómbola d’objectes artístics, realitzats per dones, a més d’una exposició retrospectiva de l’artista a la Sala Parés, que va vendre totes les obres exposades. L’any 1916, a la mateixa sala s’exposava un bust de la pintora, realitzat per l’escultor Manuel Fuxà. Finalment el 14 d’octubre de 1917, es va inaugurar un monument al Parc de la Ciutadella, on va prendre part Apel·les Mestres amb la lectura d’un poema.

Pepita Texidor vadecidir ser una artista professional, i es va dedicar plenament a la seva carrera. Tant a la seva habitació de treball, a la casa familiar, com al taller que va compartir amb el seu germà Modest a Vallvidrera, l’artista va desenvolupar una gran producció, que va gaudir de molta demanda, fet que li va proporcionar que pogués viure de l’art.

Però, desgraciadament, la seva figura va caure en l’oblit i avui ben pocs coneixen la seva obra o la recorden.

 

BIBLIOGRAFIA
PARADA Y SATÍN, José: “Las pintoras españolas” Madrid 1902
SEGARRA MARTÍN, Rosa “Més enllà d’un monument. Pepita Teixidor, pintora de flors” Rev. El Contemporani nº 3 1994

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s