Per Eduard López Mercadé//
Una fotografia del ple d’ahir al Parlament català ha tingut una circulació notable: ha esdevingut viral, com es diu avui. En ella veiem la cap de files de Ciutadans en segon terme, i al president de la Generalitat en primer, ella dempeus al seu escó, ell assegut. Com que C’s són a prop del cap de l’executiu, aquest angle determinat sovinteja i les fotos són abundants en els pocs mesos que duu Puigdemont al front de la bancada del govern. Tanmateix, aquesta d’ahir, de la que lamento no tenir ara referència de l’autor, és excepcional per l’especial i acusat contrast entre l’actitud extremada, el gest desencaixat i la semblança histèrica d’Inés Arrimadas -lleument fora de focus-, i la fesomia displicent, absent i un punt mofeta del president.
Que la política és teatralització en gran part ja és sabut, i hi estem avesats, però de vegades aquest aspecte teatral resulta revelador: el mateix que el gest d’Albiol amb l’índex proferint poc dissimulades amenaces als grups que van votar a favor de la declaració que emana de la comissió del procés constituent, la retirada dels grups popular i ciutadans per no participar en la votació, el gest cínic habitual de Miquel Iceta davant les interpel·lacions de la portaveu de la CUP, Gabriela Serra, o els gestos d’incredulitat del portaveu de Catalunya Sí que es pot, l’antic sindicalista Coscubiela, davant les referències de la mateixa portaveu de la CUP, denunciant la corrupció del règim del 78, són una galeria d’imatges que parlen millor que els discursos de la rasa insalvable que separa els partits que formen les hosts del que s’ha vingut a anomenar constitucionalisme, i els que conformen les files de l’independentisme.
Els matisos en un bàndol i altra són innegables, però a la fi poc transcendents. Els uns s’emparen en l’immobilisme que nega qualsevol sortida al règim del 78: aquí tenim des dels que el reivindiquen sense pudor com el punt omega de la Història espanyola, curiosament els mateixos que van renegar al seu dia de la Constitució, als que defensen timidíssimes reformes -l’esquerra tradicional impregnada de jacobinisme que ha llançat el llast dels primitius principis d’autodeterminació dels pobles i només conserva una buida façana federalitzadora, i la nova dreta reformista que canvia constantment el sentit de les seves visions reformistes i que no ha condemnat ni tan sols mai el règim franquista-, i la nova esquerra que es proclama successora del llegat dels moviments del 15-M i que defensa el dret a decidir de Catalunya només en declaracions genèriques i mai en els fets. I en l’altra bàndol, la coalició Junts per sí que continua sòlida en un full de ruta cap a la independència que, si bé patint reiteradament en l’execució els mateixos sobresalts que va patir en la gestació, es manté i malgrat tot avança, i la CUP, que continua donant sobresalts però que a la fi sempre vota en pro del full de ruta.
La declaració d’ahir no sembla un pas més, sinó que té el ressò explícit de desobediència a les resolucions del Tribunal Constitucional que ja havia reaccionat contra les conclusions emanades de la comissió. És aquí on el gest de rabieta d’Arrimadas, el dit enlairat d’Albiol o la desfilada de populars i ciutadans des dels escons cobren un especial valor. Quan diuen que la democràcia és l’observança de la llei, obliden que, sense anar més lluny, com va recordar Gabriela Serra en la seva contundent intervenció, la Constitució del 78 va néixer entre les cendres no apagades del règim franquista, que si no tenia un marc constitucional creïble sí tenia abundància de lleis. Un règim que va anorrear a través de la violència un règim fonamentat igualment en constitucions i lleis. I que alguns com els podemites que sostenen que volen capgirar de dalt a baix aquest règim tinguin de portaveu un senyor que prové dels defensors de la ruptura que ha haver de transigir amb la transició, és ben significatiu. La incredulitat de Coscubiela davant una proclama realment rupturista com la de Serra és l’evidència més palpable de fins a quin punt ell i molts com ell s’han acomodat a un règim que els ha mantingut a canvi d’acceptar el trist paper del subaltern que només té dret a la crítica mentre no suposi el risc d’una real alternativa de poder.
Lemúria 